la improvisació és un patir. Tant per a qui improvisa com per a l'espectador. El primer segur que no es treu el can gueli de sobre ni un segon intentant trobar la manera de fer el show amb la seva agilitat mental com a únic guió. I el segon s'ho pot arribar a passar molt malament veient com el primer intenta tirar endavant el seu número sense fer el ridícul.
El Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols va acollir divendres a la nit l'espectacle Nadie sabe nada dels humoristes Andreu Buenafuente i Berto Romero. D'improvització, és clar. Però en aquest cas, ni el públic estava tens ni els artistes ho semblaven, almenys per fora.
La trajectòria d'aquests dos grans de l'humor i la seva reconeguda complicitat donava als nombrosos espectadors -va faltar poc per fer el ple al recinte de l'Espai Port- un salvavides de seguretat que els va permetre ocupar de forma relaxada les seves localitats mentre esperaven l'inici de l'espectacle sense patir i amb aquelles ganes de trobar-te amb algú que saps que et farà riure perquè és un "catxondo".
L'esquema del show era senzill: primera part amb el duo parlant de les seves coses, intentant-se conèixer encara més, si és que això és possible. Segona part amb un número musical a partir dels suggeriments del públic, i tercera part responent les preguntes que prèviament els espectadors havien dipositat en una urna situada a l'entrada del recinte. Era, en essència, el Nadie sabe nada radiofònic que fan a la Cadena SER però traslladat al teatre. Un espectacle amb un esquelet però amb el contingut encara per omplir. Un cop a l'escenari, els còmics van treure tots els seus recursos per tirar endavant el seu exercici d'improvisació amb èxit, i ho van fer amb irreverència i sense pèls a la llengua. Es van riure l'un de l'altre, d'ells mateixos, de les seves famílies, del públic i de la societat. Van tocar amb gràcia temes com les noves tecnologies -"tu Berto ets dels que quan vas al lavabo t'emportes el mòbil per mirar l'Instagram?"-, la fama, la mort o la paternitat. També altres que actualment són espinosos com el de la llengua -"el show serà majoritàriament en castellà però prometem pensar-lo en català".
Es tractava de fer riure i ho van aconseguir sense esforç aparent, com dos amics que estan en un sofà de casa ficant-se l'un amb l'altre i parlant de les seves coses. Quan Buenafuente semblava defallir, Berto sortia al rescat amb la seva impagable capacitat per connectar amb la gent i arrencar unes riallades amb els seus comentaris. Encara que fos a costa de riure's del seu mentor artístic. Si, per contra, era Berto el que trontollava, Buenafuente el contestava amb sarcasme impedint que el públic tingués massa temps per descansar entre riure i riure.
Aquesta retroalimentació es va allargar durant tot l'espectacle i va permetre que els còmics donessin als espectadors alguns moments àlgids, com en el seu hilarant número musical acompanyat per un guitarrista i un ukelele -utilitzat per parodiar els grups de folk català de gran èxit actualment.
La interacció amb el públic era un altre dels pilars sobre els quals es van agafar els dos humoristes. Els espectadors van participar en la temàtica de les "cançons" que van interpretar, suggerint temes tan curiosos com ara per què els nens molesten tant a les piscines, tema aquest últim que va obligar Romero a saltar de l'escenari i reunir-se amb el proposant per indagar més sobre la qüestió. El públic també va dir la seva amb les preguntes que van oferir als còmics. En l'última part de l'espectacle, Berto i Buenafuente en van respondre una selecció parant-se a comentar aquelles que els permetien desenvolupar acudits i ocurrències amb els quals podien delectar l'audiència. Hora i mitja va durar un espectacle que els seus encarregats van fer amè i lleuger i divertit. Era improvisació amb una base treballada i el seu talent els va permetre portar el show amb la mateixa solvència que van mostrar un any abans en l'últim espectacle teatral del duo. A ells se'ls podrà seguir gaudint a la tele, al cinema i a la ràdio amb els programes que fan actualment.
Al teatre potser hi tornaran en un futur, tot i que, com bé asseguren, a Nadie sabe nada cada funció és diferent.
