El concert de divendres a la nit es podria resumir en un titular: "Cap Roig es rendeix al rock fosc de Placebo". O en un simple breu: "El concert de Placebo va ser un hit rere l'altre davant d'un públic entregat al màxim". I per a fer-ho més llarg, hi podríem afegir: "L'auditori del festival de Cap Roig va deixar enrere la tebior de què a vegades se l'acusa i va anar entomant dempeus i amb entusiasme cada una de les cançons que li oferia la banda de Brian Molko". Però potser en volen saber més; anem a pams.

La tarda va ser tan fosca com el repertori de melodies obscures i guitarres estridents que el grup londinenc ha anat teixint en aquestes dues dècades de carrera. La pluja va sobrevolar el concert fins a darrera hora, però va donar treva als seguidors de la banda, que van omplir amb devoció un auditori que no va fer el ple en número d'espectadors.

El concert va començar de sobte, amb un so fort i amb l'encesa de llums vermelles a l'escenari, aixecant els primers crits de la nit. Abans de la primera estrofa de B3, part del públic ja estava dret, i, la primera senyal de Molko, un simple gest, va actuar com una molla, fent aixecar el cul de la cadira als assistents, que ja no tornarien a seure ni en el següent tema, For what is worth, ni en cap altre.

Loud like love, que dóna títol al setè disc d'estudi de la banda, va ser presentada en castellà per Stefan Olsdal amb un "Bona tarda, som Placebo, de Londres, i estem aquí en pau. Això és Fort com l'amor". Amb el públic picant de mans i arran d'escenari, com correspon a un concert de rock en escenaris menys bucòlics que el jardí botànic de Calella de Palafrugell, els britànics van anar construint el recital amb temes com Allergic, Every you every me, A million little pieces Rob the bank.

L'andrògin i enigmàtic Brian Molko, que amb la forta personalitat de la seva veu ha anat amarant una discografia que ha marcat tendència, va presentar Too many friends com "una cançó basada en una història de veritat, a la qual hem canviat el nom per respecte a la culpabilitat, però vosaltres ja sabeu qui sou".

L'energia de Space Monkey,One of a Kind,MedsSong to say goodbye van anar mantenint ben vives les brases de Cap Roig, que va acompanyar el grup en lletres com Special K The Bitter End, amb què Placebo va abandonar l'escenari palafrugellenc. Minuts després de xiulets i crits per reclamar els bisos, els integrants de la banda -que s'acompanyen també de teclats i fins i tot d'un violí- van tornar a sortir per encadenar Begin the End i Running up that hill, de Kate Bush, que va fer que a més d'un espectador se li escapés un "oh, my god!" histèric d'alegria.

Osldal, amb un "moltes gràcies, fins a la propera, que esperem que sigui aviat" també en castellà, va acomiadar-se del públic abans de les dues darreres cançons del concert, Post Blue i Infra-red, mentre Steve Forrest saludava i tocava les mans dels espectadors de la primera fila, a qui va regalar les baquetes de la seva bateria. El gest li va ser recompensat amb una rosa sorgida d'entre la marabunda.

Placebo va tancar la nit del seu debut al festival de Calella aplaudint un públic que va rebre cada cançó com si fos la darrera: dret, amb exclamacions d'entusiasme, ballant amb les mans aixecades i la gola a punt per deixar sortir cada vers. El grup va marxar fent reverències als espectadors. No era per menys, un Cap Roig tan entregat a l'energia del rock, a vegades costa de veure.