Em sembla que no he sentit mai cap cançó de Ben Harper", explicava una dona d'uns 60 anys a una amiga, que admetia que ella tampoc sabia què anaven a veure entrant a la platea de Cap Roig. I és que una part de públic acudeix al festival per pura convenció social. Al costat d'aquests, hi ha els fans de l'artista de torn. Ambdós públics van acabar dissabte a la nit igual de satisfets. Els primers, perquè van descobrir un músic i una banda superlatius, i els segons, perquè van retrobar la millor versió d'un Harper que fa tres anys (aleshores es va rebatejar com a Benito) ja va incendiar l'escenari.

A diferència del 2012, en aquesta ocasió arribava acompanyat dels Innocent Criminals, la banda amb qui ha aconseguit els seus grans ?èxits comercials. Va sobresortir la connexió amb el baixista Juan Nelson, l'ànima de l'arquitectura rítmica de les peces més contundents de la nit i amb qui va mantenir un diàleg (o va ser un duel?) exquisit a la celebrada Atitude.

La nit va arrencar amb dos clàssics (Welcome to the Cruel World i Gold to me) i aviat faria posar el públic dempeus amb Steal my Kisses i Brown eyes blue. Harper i la banda van mostrar tot el compendi de registres que tenen a l'abast, alternant peces amb tocs folk, amb temes més funkies, i rock amb guitarres distorsionades.

Els qui volien tenir una mostra del virtuosisme de Harper a la guitarra no van sortir decebuts, ja fos dret o assegut amb la steel guitar (la interpretació de Paris Sunrise en un dels bisos va ser memorable); els que buscaven la part més espiritual d'aquest ja veterà de 45 anys, tampoc. El Where could I go amb què va acabar la nit va posar els pèls de punta a l'auditori i va fer emocionar la senyora que no havia escoltat mai Ben Harper.