l'

amenaça que la tempesta que va regar l'Empordà la tarda de divendres s'allargués al vespre va portar els organitzadors del concert a traslladar l'escenari a l'interior del celler. El canvi va augmentar l'encant de la vetllada: el públic, repartit pels passadissos entre tines, va gaudir de la molt bona acústica de l'espai.

Llàstima, això sí, que les cadires estiguessin disposades al voltant de taules, per si calia que el sopar posterior també es fes a cobert. Això va donar carta blanca als soldats de l'exèrcit de remenadors de mòbil que envaeixen tots els territoris, fins i tot el de la música en directe. Des d'aquí, un resistent a la invasió els fa saber que es fan molt carregosos. El de divendres va ser un molt bon concert per tres motius: la veu d'Humet, amb personalitat, mediterrània, que recordava en les modulacions a Maria del Mar Bonet, de gran capacitat comunicativa; en segon lloc, l'encertadíssima manera com la va acompa?nyar a la guitarra Pau Figueres i, finalment, que la majoria de lletres interpretades transporten a un punt de vista sobre un passat tan personal com autèntic i ric. Sobre aquest tercer aspecte, en començar el recital Humet va explicar que el títol del seu primer disc, Si canto enrere, era el fil conductor de totes les cançons que interpretaria. Humet va interpretar versions de peces recuperades de la Nova Cançó -com "Si te me'n vas", del seu oncle Joan Baptista Humet-, poemes musicats -la preciosa interpretació de "Gacela del amor desesperado" de García Lorca- i finalment les cançons amb lletra i música seves, o en col·laboració amb Pau Figueres. "Petit univers", "El noi de les places buides" i sobretot "Pluja d'estels", amb un crescendo d'intensitat en la interpretació per aplaudir dempeus, em van semblar els millors moments d'un molt bon concert en un espai singular.

Seguidament, els responsables de La Vinyeta van demostrar la seva condició de grans amfitrions, oferint els seus bons vins i amb el sopar a l'era del celler.

En definitiva, una vetllada memorable.