Luz Casal

«No vull fer la mateixa cançó tota la vida, i em faria vergonya veure que em repeteixo»

Luz Casal s'estrenarà a l'escenari del Festival de Peralada el 7 d'agost tot presentant el disc «Almas gemelas»

28.07.2015 | 19:15
«No vull fer la mateixa cançó tota la vida, i em faria vergonya veure que em repeteixo»

Cantant. Luz Casal s'estrenarà a l'escenari del Festival de Peralada el dia 7 d'agost tot presentant el disc «Almas gemelas», publicat l'any 2013. Com ja és habitual, Casal ha presentat ja el disc en nombrosos escenaris internacionals, inclosos la Xina, Grècia i el Marroc, entre d'altres. Peralada és el darrer gran festival gironí on encara no havia actuat.

Porta un parell d'anys presentant Almas gemelas. Evolucionen les cançons a mesura que les canta, o segueixen essent les mateixes?

Afortunadament, es mantenen vives gràcies al fet de tenir-les al repertori. És com tenir els músculs ben tonificats. Tenim un repertori gran i, segons les circumstàncies i els països, l'anem modificant. Però hi ha algunes cançons que són pràcticament imprescindibles, i aquestes sí, cada dia te les agafes com una sorpresa, afortunadament. Cada vegada les cantes d'una manera diferent.

En aquest disc s'ha atrevit amb nous estils, com per exemple la bossa nova. S'ha sentit algun cop encasellada, potser injustament, com a cantant melòdica?

Encasellada? Bé, la gent tria les cançons que vol. En el meu cas, la gent s'ha quedat més amb les badales i les cançons de sentiments, més que no pas les que parlen d'altres coses. És una qüestió que jo no escullo, no puc obligar ningú a triar les cançons que jo vull. En aquest disc vaig gravar 17 cançons. N'hi ha que serveixen per compartir les coses que m'han passat, que reflecteixen un període de la meva vida, i altres que podrien definir-se com una aposta per l'aventura. Jo he estudiat música, entre altres coses, per créixer, no vull fer la mateixa cançó tota la vida. Si mai veiés que ho faig em moriria, no només d'avorriment sinó que em faria fins i tot vergonya. A vegades entenc que a la gent li costi definir-me, però jo des del primer disc que he fet moltes coses. Tinc un component d'aventura imprescindible, i en les 17 cançons d'aquest disc he cantat en portuguès brasiler, he fet tres cançons de bossa nova, un estil meravellós que fins ara no m'havia interessat gens, he cantat dues cançons en italià... Són coses que fas per enriquir-te, per sorprendre't i per dir a la gent: «Mira, almenys he treballat, he mogut el cul per fer coses diferents». Ara, tampoc és que em consideri capaç de fer qualsevol tipus de música. Hi ha molts gèneres que no sento, que no formen part de la meva necessitat expressiva.

Cantar en anglès, de moment, no està entre les seves prioritats. Ara ja és una extravagància, com aquell que decideix no utilitzar el telèfon.

L'anglès m'avorreix, però quan es donin les circumstàncies suposo que ho faré i no tindré cap tipus de conflicte. A més, sovint fem concerts en països una mica «estranys», que no són llatinoamericans sinó que parlem de Xina, Turquia o Grècia. En aquests països, tothom que hi va i no canta en anglès s'esforça per cantar alguna cosa en anglès. En canvi, a nosaltres ens han acceptat cantant en idiomes com gallec, català, francès... al principi hi ha la barrera idiomàtica, però poc a poc, pel que sigui, potser perquè ets expressiva, vas arribant a la gent.

Quin tipus de públic té a països com Xina o Marroc?

De tot: gent jove, gran, homes, dones, solters, parelles... i si m'apures, de totes les tendències sexuals. A mi em sembla que aquest és un dels principals èxits: no només tenir com a seguidors un grup de gent afí a les teves idees, sinó gent molt diversa que pot pensar completament diferent a tu. A Bahrain, per exemple, vaig pujar a l'escenari amb una roba que era decididament molt escotada. I mira que jo no sóc una persona que normalment vagi molt sexy, però en aquest cas portava els braços nus, escot al davant, esquena destapada... i en canvi, un alt percentatge de les dones del públic portaven roba llarga. I va ser un concert meravellós, vaig veure que em puc mostrar tal com sóc en un país que es caracteritza per la rigidesa de les seves costums. I no va passar res, la gent va aplaudir allò que reconeixia, es posaven dempeus a la mínima... m'agrada molt tenir un públic divers, no específic.

Les seves gires són internacionals. Es deu a aquest afany per no avorrir-se, per trobar sempre experiències noves?

Jo crec que les referències estan a la meva pròpia vida, molt poc monòtona, molt poc estable, tot i que a vegades necessito quedar-me en el mateix lloc almenys cinc dies. Però des de ben petita vaig tenir la sort que vaig adonar-me que viatjar era molt inspirador, encara que fossin vint quilòmetres en cotxe. M'agrada la sensació de moviment. Moltes lletres les he començat i acabat en un viatge, i moltes idees sorgeixen de viatges. La necessitat d'estar atrapda en un vaixell, un tren, un cotxe... és com si al final em fes concentrar, i en el meu cas és bastant productiu.

A banda de la gira, té nou disc a la vista?

Estic desenvolupant algunes idees que he anat acumulant des de que vaig acabar l'anterior disc. Tinc un projecte per fer una col·laboració en un disc d'homenatge a un compositor-cantant francès, un projecte africà... tinc diverses línies obertes.

La podríem veure de coach en un espai com La Voz?

Sóc molt mala jutge, o sigui que no crec. Jo respecto tothom, però em poso molt nerviosa quan em dónen una gravació i em diuen: escolta a veure què et sembla. Em moro! No sé què dir, perquè mai saps què passarà. Per mi, a més, un bon músic no és aquell que ho fa aparentment bé, sinó aquell que et dóna alguna cosa que no pots definir què és, que no és tangible. La música no és repetir el que ha fet un altre o fins i tot fer-ho millor. La música és una cosa que t'ha de remoure les entranyes, emocionar-te. I això no ho té tothom, per moltes piruetes que faci. És com el ball: hi ha ballarins que fan una execució pefecta i no m'emocionen, i en canvi d'altres que em transmeten alguna cosa encara que no siguin els millors. De la música m'interessa sempe, per sobre de qualsevol cosa, que l'emoció sigui la més poderosa. Perquè al final, fer un lalala molt alt o molt greu pot ser senzill, però és més difícil tenir allò especial, que et commou i no saps què és. Aquí està l'enigma que perseguim tots els que ens dediquem a la música.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema