El restaurant El Molí de l'Escala es va transformar diumenge a la nit en un tablao flamenc inspirat en els que dècades enrere havien proliferat a la Costa Brava. Inspirat, que quedi clar, perquè la música que sonava al pati de l'establiment era Omega, d'Enrique Morente i Lagartija Nick, o Lágrimas negras, de Diego el Cigala i Bebo Valdés -per posar dos exemples que no haurien sonat mai en aquells tablaos-, mentre els assistents a l'última nit del Gastromusical d'aquest any tastaven a peu dret les versions que Jordi Jacas havia preparat de plats tan associats al folklore andalús com l'ajoblanco, les tortitas de camarones o el gaspatxo. Sobre els caps dels comensals hi havia farolillos, els cambrers portaven barrets cordovesos, en un racó se servia pescaíto frito, i en un altre sangria. I olé.

Acabat l'àpat va arribar el moment de la festa, en aquest cas de la mà -i dels peus- de Rafael Amargo, un dels grans ballarins de flamenc dels últims temps. Amargo està triomfant aquest estiu a Granada amb Poeta en Nueva York, i va aprofitar el seu dia lliure per viatjar a l'Escala -hi estava per primera vegada-, perquè ja feia temps que s'ha?via compromès amb Jordi Jacas a actuar al Gastromusical. Després d'elogiar davant la premsa la iniciativa de barrejar música i gastronomia i les habilitats culinàries del seu amfitrió, va augurar un gran futur al festival i es va compro?metre a tornar-hi, si cal, aviat, per poder complaure la gran quantitat de persones que no havien pogut assistir a la funció de diumenge perquè no hi havia prou lloc.

I això que hi havia més de 300 persones, al Molí de l'Escala, i que aquesta gran afluència es va acabar convertint en un problema perquè va dificultar la visió de l'espectacle. Tot i això, el públic va rebre amb entusiasme la intensa propos?ta d'Amargo i els seus acompanyants -la bailaora Yolanda Cortés, la cantaora Mónica «la Chicuela», el guitarrista Alberto Fernández i el percussionista Sergio Murillo, a més dels cantants convidats Raúl Rojas i Luis Sánchez-, que van tocar, cantar i ballar bulerías, fandangos, alegrías i d'altres pals flamencs, per acabar amb una sevillana, que Rafael Amargo va voler interpretar perquè la considera la dansa més típica d'aquells tablaos que havien protagonitzat tota la nit.