rosario flores omple el jardí botànic de cap roig La cantant va ser una de les primeres a esgotar les entrades pel concert de Calella en aquesta edició del festival.Els assistents van sentir el recital equipats amb uns impermeables de plàstic per protegir-se del xàfec que queia sobre Calella de Palafrugell.Rosario Flores, en un moment de l'actuació de divendres a la nit.

o s'hi pot fer res, i per això fa por. Un dels grans temors de cada estiu per a organitzadors de festivals, artistes, públic i periodistes és la pluja: a uns perquè els aixafa la guitarra, als altres pel pànic a trobar-se amb una pàgina en blanc, impossible d'omplir amb la crònica d'un concert que no s'ha fet. Quan s'acosten els núvols hores abans d'un concert, els soferts caps de premsa dels festivals reben una allau de trucades i missatges: "Com ho teniu per allà? A Girona el cel està quedant ben tapat...", "Hi ha alguna previsió per si plou? Se suspèn? És que aquí cau a bots i barrals". La resposta no varia mai, sempre és la mateixa: "Fins que no sigui el moment no decidirem què fem".

I sí, arribat el moment, divendres a la nit va ploure. Després d'un dia més o menys tranquil, quan faltava un quart perquè Rosario Flores comencés el seu concert de cada any a la Costa Brava -aquest estiu tocava al festival de Cap Roig, on va ser una de les primeres a esgotar les entrades-, va arribar a la pluja. Primer quatre gotes, després unes senyores gotasses que van obligar a endarrerir el recital uns vint minuts, però que no van fer desistir ningú.

Mentre la petita dels Flores arrencava -a sopluig- amb Yo me niego i Oye dime luna, anava caient allò que aquí es diu plugim i al País Basc, txirimiri, però que els castellans han batejat amb un nom menys bonic però més escaient: calabobos, perquè amara fins al moll de l'os sense que te n'adonis.

Davant d'un públic guarnit amb un impermeable d'emergència de colors llampants gentilment cedit per l'organització, Rosario va continuar amb la coneguda Mi gato. Amb Al son del tambor, el plovineig va anar a més i la cantant no va estalviar comentaris elogiosos cap als assistents. "Gràcies, Cap Roig, sempre em tracteu superbé, i ho aguanteu tot", va dir, abans d'invocar al duende flamenc i a l'esperit del seu pare, el Pescaílla, pregant-li que el ruixat amainés.

No ho va fer, però els seus seguidors no s'ho van prendre malament, al contrari: xop de dalt a baix, el públic es va anar animant i la va acompanyar al ritme de cançons com Flotar, Te quiero, te quiero Algo de mí, de Camilo Sexto.

Ella s'hi tornava i els agraïa l'esforç entre cançó i cançó. Després d'Estoy aquí i d'Algo contigo, d'Armando Manzanero, per fi es va aturar el xàfec i llavors la festa es va animar del tot. Els més valents es van desempallegar de la capelina i es van aixecar per ballar Tu libertad, posar-se romàntics amb Como quieres que te quiera i fer Oye mi son a mitges amb la cantant.

L'artista va acomiadar-se del públic amb No dudaría, d'Antonio Flores. "La canto sempre perquè la gent jove conegui l'obra del meu germà i per fer un món millor", va dir. Per als bisos va deixar Aquí aquí, Tu boca i la moguda Marcha, marcha, en què molts espectadors es van acostar a l'escenari per donar-li la mà.

Rosario va fer el que havia de fer, el que hauria fet amb pluja o sense, amb el pilot automàtic mig posat. Té tablas i sap que l'espectacle sempre ha de continuar: va cantar, va ballar i fer ballar, va esquitxar d'anècdotes familiars cançons com Qué bonito i donar tot l'escalf possible a un públic moll però més que entregat. Perquè aquí els que van ser uns professionals van ser els espectadors, que ho van donar tot sota la tragèdia. D'acord, la pluja no és una gran tragèdia, però amb els peus xops i la tinta dels apunts il·legible per l'aigua tot es veu més negre.