Sant Feliu balla al ritme d'un Fito a mig gas

Ofereix al nombrós públic els seus grans èxits en un concert irregular

04.08.2015 | 15:51
Fito Cabrales, en un moment de l´inici del concert a Sant Feliu de Guíxols.

En una nit amb moments intensos i altres ensopits per la manca de connexió entre Fito & Fitipaldis i el públic, el que en tot cas la banda -movent-se sempre entre el rock i el blues- sí va saber demostrar és la solvència dels seus membres i la vàlua d'un grapat de cançons conegudes per tothom

En més ocasions de les que ens agradaria, a tots ens toca posar-nos a pensar les raons per les quals alguna cosa no surt perfecta tot i existir totes les condicions perquè es fregui l'excel·lència, i precisament aquesta sensació és la que vaig tenir sortint del concert de Fito & Fitipaldis a Sant Feliu de Guíxols. No es pot dir que Fito Cabrales i la seva banda estiguessin malament -tots ells van demostrar ser bons músics, tot i que no es van mostrar excessivament participatius amb un públic també força aturadot amb el qual només van connectar de debò en la darrera mitja hora de concert-, el recinte estava ple i era adequat -tot i que anomenar Guíxols Arena a l'esplanada amb cadires de plàstic en la qual es va celebrar el concert sembla com a mínim agosarat- i una enorme lluna ens va acompanyar potser també amb ganes de gresca; però la sensació final d'aquest redactor va ser que li havia faltat quelcom, una guspira, més emoció, més energia...

En tot cas, després d'un breu i simpàtic vídeo introductori, Fito & Fitipaldis van sortir a l'escenari amb la consistència que li atorguen exitosos temes com Viene y va, Por la boca vive el pez, o Lo que sobra de mi, totes elles amb gran protagonisme per al saxo i unes guitarres sempre solvents. En aquest sentit, cal destacar que Fito Cabrales i el guitarra solista van canviar d'instrument com a mínim tres vegades cadascun en la primera mitja hora, demostrant un fons d'armari realment envejable.

En aquest moment el líder de la banda va fer una pausa per saludar breument el públic assistent, entre ells els habitants d'edificis propers que des del balcó van poder gaudir de l'espectacle més còmodament que els que havien pagat l'entrada. Potser amb dots adivinatòries, Fito va agrair els aplaudiments i els crits de "guapo" que li dirigien els incondicionals de les primeres files assegurant que "no és el que era", i pocs instants després el concert va caure en un cert estat d'ensopiment del qual ni banda ni públic van fer massa esforços per sortir.

Tot va canviar amb la fantàstica Corazón Oxidado, amb la qual Fito & Fitipaldis van aconseguir tornar a connectar amb el públic a base de riffs de guitarra i virtuosisme dels seus components, que van demostrar ser grans solistes. La recuperada intensitat va continuar amb Garabatos, Quiero beber hasta perder el control, Pájaros DisecadosNada de Nada, i es va mantenir quan Fito va introduir una salutació del públic del concert del dia anterior a Salou gravada en vídeo i va demanar una salutació encara més intensa per als assistents al proper concert a Linares, moment en què el públic va saber respondre.

Amb la bona inèrcia recuperada, la banda va acabar el concert fent cantar el públic -el conseller Santi Vila inclòs- amb Soldadito Marinero i Antes de que cuente diez, per tornar després d'un breu descans per convertir els bisos en els millors moments del concert amb Después del naufragio, Nos ocupamos del mar i La casa por el tejado.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema