La música i els esclaus d'EUA

«Un viatge pel sud més negre dels Estats Units permet copsar perfectament els dos aspectes»

07.08.2015 | 09:37
La música i els esclaus d'EUA

Deia el cantautor Pete Seeger que «als esclaus els va salvar la música». Un viatge pel sud més negre dels Estats Units permet copsar perfectament els dos aspectes a què es refereix la sentència: d'una banda la música, abundosa i sempre present, i de l'altra el que van ser plantacions plenes d'esclaus i més tard treballadors a preu d'esclau que, efectivament, es redimien a través de la música.

Robert Johnson, Muddy Waters, John Lee Hooker, Son House, Clarksdale, la granja Stowall, són noms perfectament reconeixibles per a un amant de la música blues. El Delta del Mississipí va ser l'escenari d'una de les pàgines més tristes de la història americana, però també (i sense que una cosa justifiqui l'altra) va permetre col·lateralment obrir una pàgina imprescindible de la història de la música.

La visita a Clarksdale ens permet fer un particular viatge en el temps. La llegenda situa a l'encreuament entre les carreteres 49 i 61, el mític Crossroad, el lloc on un poc destre músic anomenat Robert Johnson va vendre la seva ànima al diable per passar directament a la història.

Efectivament, si la llegenda és certa, i les llegendes al món del rock són maques, tot seguit del pacte, Johnson va desenvolupar una tècnica amb la guitarra poc habitual. Cert és que va ser el mateix Robert Johnson qui va crear aquesta pròpia llegenda, però no és menys cert que, un cop va enregistrar, el 23 de novembre de 1936, 27 temes en un estudi de gravació (2 més els enregistraria més tard), que li van donar diners en aquell moment, va viure a cos de rei. Però el diable es va cobrar el seu deute el 16 d'agst de 1938 i la fama, efectivament, li va arribar, tot i que pòstumament, amb un reconeixement històric de noms com Eric Clapton, Keith Richards, Bob Dylan, Muddy Waters i un llarg etcètera de noms que han mantingut viu el mite.

El món del rock viu de llegendes com aquesta, que si no seria molt avorrida la vida! Més complicat, però, seria trobar la tomba del músic, ja que el misteri que va envoltar la seva vida també es va estendre a la seva mort. Fins a tres tombes tenen el seu nom a la zona, i es troben relativament a prop una de les altres (Morgan City, Quito i la més probable a Greenwood).

A la plantació de Stonwall, a Clarksdale, encara es conserva la modestíssima casa de fusta en la qual va viure el blueman Muddy Waters. En aquella plantació va viure una trista infància recollint cotó, fins que la seva afició a la música el va portar a una vida errant per la població del Delta fins que es va traslladar a Chicago i a partir de 1946 va enregistrar de manera brillant per a Columbia i, sobretot, Chess Records. Va esdevenir un mite de la música fins que va morir el 30 d'abril de 1983. Aquella petita cabana resta com a record de tota una generació de bluesmen del delta de Missisipí.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema