Myles Sanko va deixar molt alt el llistó, dimarts a la nit, i molts espectadors comentaven en el descans entre les dues actuacions que Gregory Porter ho tindria complicat per superar el bon regust de boca que havia deixat el seu company de gala. Però el músic californià en va fer prou amb un parell de peces per deixar clar que no és casualitat que se'l consideri un dels més grans de l'escena jazzística contemporània, que és un compositor excel·lent, que té una veu que posa la pell de gallina, i que es fa acompanyar per uns músics excepcionals, que funcionen com una màquina de precisió com a conjunt i que enlluernen com a solistes (aspecte en el qual va destacar el saxofonista Yohsuke Satoh, amb uns solos estratosfèrics).

Feia fresca, dimarts, a l'auditori dels jardins del Castell de Peralada, però Myles Sanko va fer pujar ràpidament diversos graus la tempe?ratura ambient del recinte. El compositor i cantant britànic, de mare ghanesa i pare francès, va aconseguir des del primer moment una enorme connexió amb el públic, al qual va convidar a fer els cors d'algunes de les seves cançons. I tot i que li va costar, se'n va acabar sortint, fins al punt de proclamar que a partir d'aquell moment tots els presents formaven una gran família. Sanko, que va saludar en català amb un «Bona nit, Peralada, moltes gràcies», va oferir un show vibrant i enèrgic, acompanyat per una solvent banda de vuit músics (bateria, piano, baix, guitarra, trompeta, saxo, trombó i percussió) que van fer moure gairebé sense parar els espectadors amb el seu ritme vertiginós. Myles Sanko, que presentava el seu segon disc en solitari, Forever dreaming, beu directament del soul clàssic i es declara influenciat per artistes com Bill Witchers, Otis Redding o James Brown -dimarts també va retre un homenatge a Marvin Gaye, interpretant composiciones seves-. En escena, aconsegueix un so càlid, molt Motown, que es veu afavorit per la seva gran capacitat per connectar amb el públic. Temes com My inspiration, Don't let me down, Save my soul, Come on home So much indeed, entre d'altres. li van servir per demostrar que encara que se'l consideri una promesa del soul, ja és una autèntica realitat.

Precisament per aquesta etiqueta de promesa, a Sanko li va tocar el paper de «teloner» de la nit. L'estrella era Gregory Porter i, com queda apuntat, molts espectadors creien que no seria capaç de superar les bones vibracions que el seu predecessor havia deixat sobre l'escenari. Error, gran error, perquè el músic californià és un artista majúscul, i no només per les seves dimensions físiques:?el seu jazz amb contingut social arriba al públic gràcies a una veu espectacular, profunda, potent i plena de matisos, i unes melodies que enganxen i per a les quals compta amb la complicitat d'una banda esplèndida:?Chip Crawford al piano, Emanuel Harrold a la bateria, Jahmal Nichols al baix i Yohsuke Satoh al saxo.

Porter, que va iniciar la seva carrera fa tot just quatre anys i ja és un dels grans del jazz mundial, va fer estremir l'auditori amb peces com Someday we'll be free, No love dying, Liquid spirit, Musical genocide-una reivindicació de clàssics del jazz com John Coltrane o Nat King Cole-, Water under bridges, o 1960 What, entre d'altres, amb sonoritats de jazz clàssic, de gospel... que van enamorar els espectadors. I va oferir com a bis, en una picada d'ullet entranyable, el tema Quizás, quizás, quizás, en castellà, com l'ha?via can?tat, és clar, Nat King Cole.