El tòpic -més que mite- de Carmen és, per a Ma?ría Pagés, una creació masculina, i per això en l'espectacle que va portar dijous al Festival Castell de Peralada no hi ha toreros, ni militars, ni cap femme fatale, ni cap mort tràgica en escena... La ballarina i coreògrafa no?més ha conservat alguns fragments musicals de l'òpera de Bizet, i poca cosa més, perquè la seva Carmen és tota una altra cosa, un retrat de la dona format per retrats de moltes dones diferents, perquè precisament així és la Carmen de María Pagés: polièdrica, com ho és l'univers femení.

Dividit en deu quadres, Yo, Carmen és un espectacle on la música i el ball hi tenen un paper protagonista, però també la paraula, en forma de textos de María Zambrano, Widdad Benmoussa, Akiko Yosano, Marguerite Yourcenar, Margaret Atwood i la mateixa María Pagés. Textos que parlen de com afrontar la vida, de com vèncer les dificultats... I això és precisament el que presenta el muntat?ge, un retrat de grup de dones que afronten la vida, que superen dificultats... des de la maternitat a les tasques domèstiques, passant per la relació amb els homes, o les ?exigències i convencions socials.

Les dones que María Pagés posa en escena reclamen amb els homes una relació d'igual a igual, sense que cap dels dos sigui més que l'altre; denuncien la por que pateixen davant dels maltractaments i els abusos; i rebutgen els sacrificis estè?tics que exigeixen les modes i la pres?sió dels mitjans, reivindicant la tripita i les arrugues, producte "de tanto reir... y de llorar". "Ser mujer es vivir, vivir de verdad", acaben sentenciant.

Yo, Carmen fa arribar aquest missatge al públic amb l'esplèndid ball de María Pagés i de sis ballarines més (hi ha una escena, molt intensa, en què també intervenen dos ballarins) i de la música interpretada per dues cantaoras, dos guitarristes (un dels quals, Rubén Levanie?gos, és l'autor de bona part de la mú?sica original de l'espectacle), un percussionista, un violinista i un violoncelista.

En un dels moments més potents de l'espectacle, en el qual es denuncia la tirania que les modes exerceixen sobre l'aspecte estètic de les dones, María Pagés va assegurar al públic de Peralada (llegint, en català, un text que portava preparat), que estava "molt contenta de retrobar-me amb aquest públic tan encantador" i que "m'identifico molt amb el caràcter fort de la do?na catalana", frase que va gene?rar aplaudiments. I tot seguit va explicar que la seva àvia era de Lleida i que a la seva casa de Sevilla hi tenia penjat un quadre on es podia llegir "Déu vos guard", i que ella el veia cada dia, quan torna?va se l'escola. "La meva àvia m'ha acompanyat sempre", va afegir.

Sobre un escenari nu però molt ben il·luminat i amb l'attrezzo just, María Pagés i els seus van crear mo?ments d'enorme plasticitat, encara que va ser el ball precís i amb sentiment que van desplegar el que va acabar emocionant el públic, que va acomiadar els artistes dempeus, amb una intensa ovació.