Com va sorgir El sommelier?

Va començar a les caves Nadal, que volien que fes un monòleg humorístic. Jo els vaig dir que no, que si volien que fes un monòleg el faria, però que no havia de ser necessàriament humorístic. Però què passa? Que al final et surt humorístic. Bé, no és exactament humorístic, però té un punt d'humor negre que li hem trobat posteriorment d'haver-lo escrit. La idea era explorar nous registres i aquestes coses que fem els actors a vegades, que estem carregats de punyetes. Però al final m'he trobat amb el mateix. Què hi farem.

Catalunya està plena de sommeliers. Com han rebut l'obra?

Estic molt content dels sommeliers que han vingut. A més, tinc amistat amb alguns, concretament amb la Sara Pérez, i li va encantar. També hi va haver un altre sommelier que va venir el dia de l'estrena i es va aixecar superemocionat i content. Clar, el meu sommelier és molt especial. Té uns serrellets una mica complicats. Però el que fas no és dibuixar el caràcter real d'un sommelier, sinó una cosa ficcionada, extremant-lo molt. Però estic molt content de la resposta dels sommeliers que han vingut, que són uns quants. N'hi ha un, no fa massa, que es fa dir Bruno Tanino i que és un tio molt actiu a les xarxes socials, i que va quedar encantadíssim i està tot el dia enviant-me missatges i dient-me: fes el maridatge amb això, amb allò altre...

A vostè li agrada, el món del vi?

Molt. De fet, la meva etapa més sommeliera va començar quan tenia set anys. A casa meva, als nens se'ls donava per berenar pa amb vi i sucre, o el meu pare per esmorzar em feia una barreja de vi ranci, rovell d'ou i sucre, que era sensacional per anar a l'escola. Era bastant comú que els nens beguessin vi amb molta moderació. Per exemple, les macedònies es feien amb mistela o moscatell i no passava res. Després les coses han canviat, i s'ha volgut evitar d'una manera que em sembla massa extrema que els nens accedeixin al vi. Però els meus fills, per exemple, en tasten. A més, tens sorpreses. Els nens, com que tenen totes les capacitats organolèptiques netes, no fumen, no estan contaminats de sabors... són capaços de detectar olors que tu no pots notar. A vegades els dic: olora aquest vi, i amb tota la tendresa del món, et diuen: això porta olor de pera, i de maduixes, i quan l'altre dia vas tallar l'herba del jardí feia la mateixa olor. És brutal.

El món de l'alta gastronomia, amb les seves llistes i estrelles Michelin, és terreny abonat per a l'humor?

Sí. Aquests universos tan particulars de sommeliers, grans gastrònoms, gurus de la cuina, on tot és tan extrem... no deixen de ser caricatures d'ells mateixos, per la qual cosa hi ha un punt d'esnobisme que és molt fàcil de caricaturitzar. Hi ha grans cuiners que saben de què parlen, que són la majoria i els que tenen estrella Michelin. Però hi ha un sector que no ha arribat a això, que està en aquell estrany espai entre dues aigües, de «no tinc el paladar que hauria de tenir però faig veure que el tinc», i això és molt caricaturitzable.

Com se sent més còmode: fent imitacions, interpretant un paper o essent vostè mateix?

El teatre és la mare de totes les batalles. La televisió, la ràdio... són grans mitjans, però on veritablement notes el que vols notar com a actor, és dalt d'un escenari i davant del públic.

Casos com els dels titellaires de Madrid o els escàndols de les portades del Jueves... motiven els humoristes encara més per fer la seva feina?

I tant! Saps quina és la putada? Que ha arribat un punt que els polítics fan més gràcia que nosaltres. Ens posen massa fàcil el guió, i hi ha el risc que ens acabin agafant la feina. Tot el que està passant darrerament és absolutament parodiable. Ens ho estan posant terriblement fàcil: no posar-se d'acord per formar govern, les filtracions, les gravacions de l'estimat ministre de l'Interior amb el cap de l'Oficina Antifrau... això és meravellós, ni el millor guionista pensaria que és real.