un infern en directe

14.07.2016 | 00:00

«Mick Jagger i Keith Richards eren considerats el diable en persona i la seva música, indecent»

Si Woodstock va ser el centre de l'univers musical de la prodigiosa dècada dels 60, a l'altre costat de la balança hi trobem el concert que els Rolling Stones van celebrar a Altamont, Califòrnia. El que havia de ser el final de festa de l'exitosa gira americana de Jagger i companyia es va convertir en un veritable infern de conseqüències dramàtiques.
La gira del 1969 dels Rolling Stones pels Estats Units es va convertir en tota una referència històrica que complia amb escreix el famós lema de sexe, drogues i rock and roll. Va ser una gira d'excessos i molta música que va portar els Stones per escenaris de capacitat mitjana, en uns concerts en què s'acompanyaven també de mites com Ike & Tina Turner, B.B. King o Chuck Berry (que no sortia a tocar si prèviament no li posaven a la mà els 3000 dòlars de l'actuació). Va ser aquella una gira gloriosa, narrada de manera precisa i íntima pel periodista Stanley Booth en un llibre que és tot un referent de la crònica periodística musical, La verdadera historia de los Rolling Stones.
Aquell any, els Estats Units estaven en plena efervescència juvenil, amb revoltes a cada cantonada i un sentiment generalitzat de desencant juvenil per la guerra del Vietnam, l'assassinat de Martin Luther King i una societat conservadora que imposava les seves dures regles. En molts dels concerts dels Stones el públic tenia prohibit moure's de la cadira i ballar, i qualsevol manifestació d'apassionament juvenil era reprimida a cops de porra. Mick Jagger i Keith Richards eren considerats el diable en persona i la seva música, indecent i provocativa. A més a més el preu de les entrades va ser considerat per molts joves com a prohibitiu, per la qual cosa es va plantejar la possibilitat de fer un concert extra, un cop acabada la gira, de caire gratuït. Es volia també tancar l'etapa de Brian Jones amb el grup (Brian va ser acomiadat i va morir aquell estiu) i presentar el nou membre del grup Mick Taylor, com a segona guitarra.
La data triada va ser el 6 de desembre de 1969. Acompanyaven els Stones diversos grups, entre ells els Grateful Dead, que havien ajudat en la logística de la gira els seus amics anglesos, i havien demanat ajuda en qüestions de seguretat de la banda motoritzada dels Àngels de l'Infern. Organitzativament allò va ser un desastre: sense serveis, escenaris i equip de so insuficients i una gentada que superava qualsevol previsió. Quan els Rolling Stones tocaven Simpathy For The Devil es va produir un incident entre els Àngels de l'Infern, que semblava que eren allà per esgotar les reserves de productes prohibits i cerveses, i un jove de color, Meredith Hunter, que va ser apunyalat repetides vegades fins que va morir.
La cosa se'ls havia escapat de les mans i les conseqüències van ser catastròfiques. La crònica negra ja superava el reconeixement que pogués tenir el grup i tot plegat era massa. Els Stones trigarien sis anys a tornar a tocar aquell Simpathy en directe. La dècada gloriosa dels 60 posava punt final de la manera més trista imaginable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema