Woodstock no caduca. L'esperit pacifista i llibertari del festival més famós de la història es manté plenament vigent tant en el pla musical com en l'ideològic. Carlos Santana va arrencar dissabte a la nit a Cap Roig amb Soul sacrifice, un dels temes que va interpretar al mític festival de 1969 (fa quasi 50 anys!), i durant el concert va adreçar-se a l'auditori de Calella de Palafrugell per difondre un missatge de "llum i amor". "Vostè i jo tenim el que cal per transformar la por, la ignorància i la brutalitat del món, tenim llum i amor", va dir qui acabava d'embadalir l'auditori amb Jingo, un altre dels temes de Woodstock que van llençar al món aquest fill d'un músic mariachi mexicà emigrat a San Francisco per triomfar amb el so prodigiós que resulta de barrejar una percussió tel·lúrica, tribal, de dansa africana, amb la seva guitarra elèctrica, inconfusible des de les primeres notes. És el so Santana.

El músic s'ha envoltat d'un equip impressionant d'artistes, amb les veus d'Andy Vargas i Ray Greene, l'espectacular bateria femenina Cindy Blackman i Benny Rietveld amb el seu baix explosiu.

Un espectacle de dues hores que no decau perquè introdueix tot d'extres com ara la gravació i emissió del mateix concert en una pantalla gegant d'alta definició que permet apreciar en primers plans detalls com el tou dels dits del guitarrista, expandits després de tota una vida esclafant-los contra les cordes. Tota l'estona passsen coses. Ara Benny Rietveld interpreta Beatles en un solo de baix, ara la noia de la bateria sembla que hagi menjat barretes energètiques, ara interrompen la funció per celebrar amb espelmes l'aniversari d'un dels tècnics, ara un nen del públic puja la seva innocència a l'escenari, ara Santana invoca els esperits de Marley, Hendrix i Paco de Lucía, ara el cantant Tommy Anthony exhibeix uns dots increïbles de tribut a The Police cantant Roxanne...

Amb el seu barret negre cofat fins les orelles, l'autor d'Abraxas va revisitar el seu disc més famós (1970) per oferir Oye como va, Black magic woman i, sobretot, Samba pa ti, que va posar pell de gallina a Cap Roig i va desencadenar un desplegament massiu de telèfons mòbils en mode de filmació, tot i la prohibició expressa de prendre imatges.

Les dues mil persones que omplien Cap Roig no es van llençar sobre el fang relliscós per divertir-se com els hippies de Woodstock, ni tenien tendes d'acampada per passar la nit, sinó més aviat Audi i BMW esperant-los al carrer per tornar al xalet. Tampoc van pagar 18 dòlars com el 1969 (equivalent a uns 100 dòlars d'avui), sinó 265 euros per entrada. Però van gaudir intensament d'un Santana capaç d'oferir concerts memorables a base de recrear l'esperit antibel·licista sorgit als Estats Units durant la guerra del Vietnam, i recrear-se a si mateix en una mena de musical molt professional, amb una posada en escena impecable i molt a l'estil americà.