L'últim gran festival de rock

"Si bé els EUA va ser la terra on es van celebrar els festivals històrics, la vella Europa no volia quedar-ne al marge"

26.07.2016 | 08:52
L'últim gran festival de rock

el de l'Illa de Wight va ser el darrer dels grans festivals de l'era rock. Tot i que es van celebrar tres edicions entre el 1968 i el 70, l'edició més lluïda va ser la que es va fer entre el 26 i el 30 d'agost de 1970. Si bé els Estats Units va ser la terra on es van celebrar els festivals històrics, la vella Europa no en volia quedar al marge, ja que també hi aportava alguns dels grups i músics més importants. La petita Illa de Wight, al canal d'Anglaterra, va ser el lloc triat per celebrar-hi les tres edicions originals d'aquest esdeveniment contracultural.

The Doors, Jimi Hendirx, Leonard Cohen, Joan Baez i Miles Davis, entre d'altres, van ocupar un escenari més eclèctic que els seus similars americans. Com sempre, les xifres de participació ballen, però alguns centenars de milers de joves grenyuts van col·lapsar l'illa. Molts o pocs? En tots cas els suficients perquè les autoritats locals aprovessin una llei que prohibia les concentracions massives de persones indecents. Sí, en aquells moments anar pel carrer i trobar-se aitals pèls amb potes ocupant tots els racons deuria fer mal al fetge.

Però això era abans. L'any 2002 el festival va renéixer de les seves cendres amb l'entusiàstic vistiplau de tothom, que ja se sap que això dels festivals de música és com un parc temàtic dels calerons.

Però en aquells moments del 1970 les coses ja havien començat a canviar en el món de la música. Els festivals, els concerts, havien deixat de ser una trobada lúdica, cultura o contracultura, ideològica, de protesta, de reivindicació juvenil, per ser una part més del negoci musical. I una part important.

Les tanques que delimitaven la zona de pagament del festival de Wight van generar no poques protestes dels joves que no es podien permetre el preu de l'entrada, i algú es va apoderar d'un micro per cridar que allò semblava un camp de concentració per a hippies. Diuen que es va veure la Joni Mitchell plorant després d'aquesta reflexió, potser perquè ja es veia que l'estiu de l'amor tocava a la seva fi i el rock entrava a l'edat adulta i topava amb la crua realitat.

D'aquell festival de l'Illa de Wight del 1970 en tenim testimoni català. El músic Albert Batiste (Música Dispera, la Plateria, Els Tres Tambors...) hi va assistir, acompanyat de Pau Riba, i n'ha deixat constància al seu blog Músiques del Segle XX, en una narració en què es plasma la vitalitat d'quest tipus de trobades, la descoberta musical i l'ambient generalitzat de festa que s'hi vivia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema