«La respiració, els batecs del cor... tot això també és música»

No, serà la primera vegada que vindré. En tinc moltes ganes. Quan vaig veure on anàvem a tocar, vaig flipar en colors i vaig penjar alguna foto. Tots els meus amics van al·lucinar. He estat molt a Barcelona, perquè a més hi tinc família, però a Girona no he vingut mai.

Ve a presentar el seu segon treball, Quien me ha visto. Això significa que ha canviat molt des dels seus inicis?

Més que canviar, m'he vist en situacions en les quals no pensava que em trobaria mai. Jo vaig estudiar psicologia i musicoteràpia, i la música era un hobbie. Imagina't, doncs, quan m'he vist en una alfombra vermella -cosa que porto bastant malament- o m'he trobat compartint escenari amb els meus mestres. Surrealista.

Les seves cançons toquen temes molt socials, com Comiéndote a besos, dedicada a les persones seropositives.

Quan estudiava psicologia em vaig interessar per la branca social, i crec que tinc una mica de vocació per aquí. Però sí que, a més, admiro els artistes que són compromesos. L'art, si a més pot ajudar que el món sigui una mica millor, és més valent i m'emociona més.

Ha arribat al número 1 de vendes, cosa que no és gens fàcil per a una artista tan jove.

La gent que es va unint als nostres concerts és molt fidel, i quan traiem disc van tots a comprar-lo a la vegada [riu]. Per això va ser número 1. Vull pensar que tinc talent i que tenim molta veritat en allò que fem. Crec que no hi ha mentida, es nota que som honestos i que el que fem, a sobre, ho disfrutem moltíssim.

Va començar molt jove: abans dels deu anys ja tocava, als catorze componia i als setze va fer el seu primer concert.

Als set anys, la meva mare em va ensenyar a tocar la bandúrria. I des de ben petita he estat exposada a estímuls vitals, perquè les dones de la meva família són superexpressives. A més, des de petita he tingut molta oïda i he llegit molt, devorava llibres i disfrutava redactant. Per tot plegat, sí, vaig començar a compondre, però com a entreteniment. Després vaig començar amb els instruments, amb un mestre del meu barri que ens ensenyava a tocar, però com d'oïdes.

Quin va ser el moment d'inflexió, en què la música va deixar de ser un hobbie i es va convertir en quelcom més seriós?

Un any en què a la carrera només en vaig aprovar dues, i mira que sóc superempollona. Vaig començar a participar en algun concurs de cançó d'autor, cada cop venia més gent als concerts, i amb això m'ajudava a pagar els estudisÉ tot em tirava cap a l'escenari. Llavors vaig descobrir la musicoteràpia i me'n vaig anar a Madrid. Era l'excusa: seguir estudiant perquè el meu pare callés. Volia buscar feina i que em donessin data als bars on volia tocar. I em va costar bastant, però quan arribes a Madrid es produeix un canvi, perquè connectes amb la resta de ciutats, coneixes un munt de músicsÉ i va ser quan vaig decidir gravar el meu primer disc de forma independent.

Se la considera una artista revelació. La molesta, aquesta etiqueta?

No. Sé que les etiquetes s'han de posar perquè si no la gent no et veu. Però sí, revelació ja és guai. Encara que no crec que sigui aixíÉ o com a mínim que hi ha molta gent revelacióÉ però sí, s'agraeix.

Va estudiar musicoteràpia. Quins efectes té la música en les persones?

Te'n podria estar parlant durant mesos! [riu]. És brutal. No som conscients de fins a quin punt la música va lligada a l'ésser humà. Tots tenim ritmes a dins del cos: la respiració, els batecs del corÉ tot això és música. I des que l'home és home canta, està molt lligat a les emocions. La musicoteràpia ajuda a millorar molt la vida d'alguns col·lectius. Jo he fet pràctiques amb Parkinson, dones amb risc d'exclusió social, autistesÉ sembla una cosa màgica, perquè hi ha nens que no aconsegueixen comunicar-se amb les seves famílies i a través del piano aconsegueixen un mitjà de comunicació.

També ha anat de gira per Llatinoamèrica.

Sí, estem obrint fronteres i és molt emocionant. L'últim país va ser Colòmbia i em paraven pel carrer, se sabien totes les meves cançons! Alguna cosa bona havia de tenir la globalització [riu]. I a més, el públic llatinoamericà és superpassional i respectuós.

És autora de la banda sonora de la pel·lícula Perdiendo el Norte. És diferent, compondre per a una pel·lícula que fer-ho per a si mateixa?

Quan compons per al teu disc se't veu fàcilment el plumero, perquè parles del que has viscut. Però també m'encanta posar-me en la pell d'un personatge que m'invento o que ja existeix, com va ser en aquest cas. Jo vaig veure la pel·lícula i em van dir: mira, en aquesta escena volem que sigui una cosa romàntica, alegreÉ llavors, això m'inspira un piló. En realitat m'agrada molt treballar sota pressió.