Bolle ofereix el seu menú de degustació

El ballarí engega la màquina de fer aficionats

31.07.2016 | 07:18
El ballarí Roberto Bolle, en un moment de l´actuació a Peralada

Divendres va actuar a Peralada Roberto Bolle and Friends. Ell és un dels grans noms de la dansa clàssica actual i al llarg de la seva carrera ha ballat amb les més prestigioses companyies. L'espectacle de divendres es va iniciar de manera impactant, amb un solo de gran perfecció tècnica i un estil un punt robòtic amb el suport d'un audiovisual futurista

Divendres, Roberto Bolle, ballarí principal del Teatre alla Scala de Milà i de l'American Ballet Theatre de Nova York, va liderar un espectacle que des del 2008 volta pel món amb l'objectiu d'oferir un menú de degustació de la dansa de més alt nivell. Per això Bolle es va acompanyar de grans ballarins, habituats a trepitjar les capitals de la dansa mundial.
L'espectacle es va iniciar de manera impactant, amb un solo de Bolle de gran perfecció tècnica i un estil un punt robòtic, que amb l'ajuda d'un audiovisual futurista i una música hipnòtica mostrava els principals moviments de la dansa clàssica.
A continuació es van succeir els números de cadascun dels dos actes, mostres de diversos registres: des del més clàssic al contemporani i finalment, en un intent de celebrar amb els espectadors un final de vetllada distès, amb balls de saló i el darrer solo de Bolle, amb música de rock. Anant per parts, en els números clàssics va destacar l'expressivitat de Viktorina Kapitonova, i la joia en cada pas que transmetia el cubà Osiel Gouneo. Un altre gran moment va ser el duet de Bolle amb Timofej Andrijashenko, company seu a l'Scala de Milà, amb música de Fauré.
Però les dues danses que van saber endur-se'm a un altre territori mental van ser les que van interpretar Elena Vostrotina i Christian Bauch, que van amplificar la poesia, la tensió artística, de la música de J. S. Bach com la millor dansa sap fer. En l'altre costat de la balança, però, el suport audiovisual va ser un encert tan sols al començament, però en el segon número, i sobretot en el darrer tram de la vetllada, va ser més un adversari que un aliat de la dansa.
I arran d'aquesta opció, o de la sovintejada recerca d'aplaudiments i de l'atmosfera de gala de cap d'any del final, una pregunta va planar sobre la platea, almenys sobre la meva cadira: si es vol crear afició per la dansa pensant que amb aquesta no n'hi ha prou, se subestima la dansa o se subestima el públic? Cap de les dues respostes m'agrada, francament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema