Encomanats literalment, a la "misericòrdia" del públic (sota la porta que té el mateix nom), els Manel van iniciar dissabte a la nit el seu concert a Castelló d'Empúries, l'últim d'aquesta edició del festival Sons del Món. Als peus de la basílica de Santa Maria, l'electrònica del seu darrer treball Jo competeixo va sonar amb força amb peces com Les CosinesBBVA, per intercalar tot seguit, temes del seu àlbum anterior com Desapareixíem lentamentAi, Yoko. Una pauta que el grup barceloní va mantenir al llarg de tota l'actuació, i va deixar poc espai per aquells clàssics -marcats per un desaparegut ukelele- que el públic anhelava sumit en un estat de silenciosa letargia.

Potser per això, no va ser fins que va sonar Boomerang que els espectadors es van sumar a la festa picant de mans. Amb Ai, Dolors, alguns es van alçar per ballar. I finalment amb la versió La serotonina i la insistència del cantant Guillem Gisbert, les cadires van quedar oblidades en una plaça que es va convertir en una pista de ball improvisada. I ja tot va ser una escalada musical, en la qual no va faltar el popular Benvolguts, per satisfacció d'uns assistents que intentaven mitigar la densa xafogor amb el vi escollit per a l'ocasió: el Finca Olivardots Vermell.

Faltaven però dues de les peces més esperades, quan els Manel van abandonar l'escenari per segona vegada. I quan després dels obligats "no n'hi ha prou" van reaparèixer religiosament de dins la basílica, una va sonar, però l'altra -molt reclamada- no va arribar. El ritme de TeresaRampell va sorprendre aquells que reclamaven repetitivament ElMar, una petita decepció que va quedar apaivagada ràpidament per un contundent Sabotatge que va conquistar els fidels aplegats en el que va ser un final de festa perfecte.