El monestir de Sant Feliu de Guíxols va acollir dimarts un concert on la soprano Barbara Hendricks va oferir la seva cara més íntima i personal. En el marc del festival de la Porta Ferrada, Hendricks va oferir una combinació de lamenti, a la primera part, i espirituals negres, en la recta final del concert. Un espectacle que va anar in crescendo i que va comptar amb un acompanyament de luxe a càrrec dels suecs Björn Gafvert (òrgan i piano) i Anderes Ericson (tiroba i guitarra).

Hendricks ja és una vella coneguda del festival de la Porta Ferrada. Ara fa deu anys el va inaugurar amb un homenatge a Billie Holiday, mentre que dimarts hi va tornar amb un registrar molt diferent. Amb una llum tènue i l'entorn inigualable de l'església del Monestir, Hendricks va aparèixer amb mitja hora de retard, vestida de negre amb un fulard turquesa i enmig d'un ambient solemne només trencat, en alguna ocasió, per algun mòbil indiscret.

Als 68 anys, Hendricks va oferir un cop més una exhibició de profunditat i potència, amb peces de Monteverdi, Purcell i Ravel a la primera part, entre altres. Després de dos intermitjos amb solos d'orgue i tiroba, la cantant afroamericana va brillar a la segona part amb un retorn als seus orígens, amb un recital d'espirituals negres que van incloure, entre altres, Mary had a baby, Deep River i Glory Glory i que van permetre admirar els diferents matisos de la seva veu.

Per finalitzar, un emotiu Nobody Knows The Trouble I See and Hold On va aconseguir fer vibrar el públic i fer-lo aixecar dempeus per demanar bisos. Hendricks va tornar a aparèixer a l'escenari, aquest cop sola, i va oferir un darrer tema a cappella dedicat als refugiats, causa de la qual ha estat sempre una ferma defensora. Una vetllada rodona que a molts, segurament, se'ls va fer un pèl curta.