la gran eclosió dels who

04.08.2016 | 00:00

«Van ser la punta de llança d'una joventut que es revoltava contra la societat i el rigor dels esquemes»

Els primers dies d'agost de 1971, ara fa justament 45 anys, els britànics The Who publicaven un dels seus discos més emblemàtics. Who's Next era tot just el cinquè treball d'estudi de la banda de Townshend i conté alguns dels seus temes més reconeguts, com el mateix que obre el disc Baba O'Riley, i com molts dels treballs del grup ?obria una nova dimensió en la seva carrera.
Els Who havien passat a ocupar un dels llocs destacats a la primera divisió del rock després de la seva actuació al festival de Woodstock. D'herois mods passaven a ser un grup més transversal i a prendre el relleu de Beatles i Stones com a abanderats britànics a l'imperi americà. My Generation va ser un himne generacional i les seves guitarres van parir una òpera rock de les dimensions de Tommy i Quadrophenia.
Malgrat tot, i encara avui dia, en ple revival històric, els Who són un grup de directe. I d'un directe contundent. A partir de la seva actitud i posades en escena, en bona part, van edificar la seva fama i el seu pas a les pàgines daurades de la història del rock. Van ser, tanmateix, la punta de llança d'una joventut que es revoltava contra la societat i el rigor que representaven els esquemes socials i familiars de la generació dels seus pares; uns pares que van viure els drames i rigors de la II Guerra Mundial i uns fills que no la van patir directament i que la volien superar per la via dels fets consumats.
El seus directes eren profundament vitals i vibrants, i convertien l'actuació en una acte gairebé religiós. Keith Moon colpejava amb força la seva bateria, Roger Daltrey feia girar el micro en l'aire, Pete Townshead tocava la gitarra fent girar el braç com si fóra una aspa de molí. I al final, l'èxtasi col·lectiu de destrossar la guitarra, Moon a cops de peu amb la bateria i els amplificadors rebotits...
Eren aquells, mitjan dècada dels seixanta, el punt àlgid del moviment mod. La vida per a viure-la i gaudir-la i els Who per posar-hi la banda sonora.
Per cert, que l'inici de la tradició de destrossar la guitarra per part de Pete Townshend té un punt d'anecdòtic. Durant una actuació en un petit club, de sostre extremadament baix, va trencar el màstil de la seva guitarra i al final va decidir acabar-la de rebotre contra el terra; total, ja era trencada, només es tractava de rematar-la. La llegenda va córrer i els finals de concerts es van convertir en un exercici apocalíptic de destrucció de l'equip, que fins i tot s'ecomanaria a músics com Jimi Hendrix, que va cremar i destrossar la seva guitarra al final de la seva actuació a Monterey.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema