11 de agost de 2016

Ezio Bosso planta cara a totes les adversitats

Demostra que ni la malaltia més cruel pot acabar amb la passió

11.08.2016 | 07:28
Ezio Bosso planta cara a totes les adversitats

Ni que hores abans se sabés que el violí i el violoncel de David i Diego Romano no acompanyarien l'italià per problemes personals, ni el ruixat que a la tarda va fer témer la suspensió del concert: res va poder silenciar Ezio Bosso en el concert que va oferir dimarts al Festival de Peralada, on va demostrar que la seva malaltia no apaga la seva passió per la música.

El debut a l'Estat d'Ezio Bosso va certificar com aquest artista, que fins fa uns anys gaudia de gran prestigi en els cercles musicals més exigents, alhora que era un perfecte desconegut per al gran públic, s'ha reinventat. L'italià, que a l'escenari es va identificar com a anglès, en la darrera etapa de la seva vida ha viscut una doble transformació: una és conseqüència de la malaltia degenerativa greu que pateix; l'altra, en part vinculada a la primera, l'ha portat a ser una figura de creixent èxit mediàtic, especialment a Itàlia. Remarco que escric que entre les dues transformacions hi ha vinculació, no pas que la segona sigui conseqüència de la primera. La relació hi és perquè Bosso dóna testimoni de com ni tan sols les malalties més cruels poden derrotar completament la passió humana per l'art, per la vida. Però, és clar, això no implica actuar als millors escenaris, on el pianista atrau el gran públic gràcies a les virtuts que va demostrar dimarts: uneix la capacitat de compondre melodies de gran intensitat i una manera d'interpretar apassionada amb el gran carisma de qui es presenta davant els altres sense prejudicis, fent el que li ve de gust.
Dimarts no em van quedar dubtes que Bosso va conquerir la majoria d'espectadors perquè ens va guanyar en tots els fronts: primer musicalment, però també amb la seva simpatia en les llargues introduccions de cada tema i, finalment -encara que en això no va agradar tant a tothom-, amb la teatralitat: amb uns quants mastegots al piano, amb algun crit angoixant...
I acabo explicant que l'emotivitat de les notes del piano de Bosso m'han dut a rellegir un dels grans articles de l'admirat Jordi Vilamitjana: «Estar malalt és també una manera de viure», i reproduir-ne aquí un fragment: «Res més ridícul que una vida destinada a viure per viure. Per ser persona -en el sentit més positiu i ample de tots- no cal una salut de ferro, ni tan solament una salut mitjana, cal tenir una esperança i seguir-la». Dimarts, Bosso ens ho va dir amb música.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema