Francis Rossi està de bon humor. Malgrat que Rick Parfitt ha hagut d´abandonar la gira per un atac de cor, ell continua endavant. Ens respon el telèfon des d´Alemanya, on es mostra entusiasmat pel sopar que havia fet en un restaurant espanyol la nit abans. «M´encanta la gastronomia i em passo bona part de la gira pensant en què menjaré», confessa.

D´on treu l´energia per seguir tocant després de 40 anys?

Probablement de la necessitat que tenim tots els músics de sortir a cantar i tocar. És una manera d´exhibir-nos. Si un músic es queda a casa, ningú el coneixerà. Per això necessitem pujar a l´escenari, mostrar-nos€ I també hi ha una qüestió d´ego: necessitem saber que hem fet un xou fantàstic, que hem tingut èxit. Des de que vaig començar a tocar de forma professional, amb setze anys, és excitant i alhora frustrant. Si prens algun altre camí a la vida, arriba un moment en què hi ha un final. Si ets polític, si ets president dels Estats Units, et presentes una o dues vegades i al final del mandat tothom et dóna les gràcies i ja està, has acabat. Però en la música no funciona així. Encara que jo volgués plegar en algun moment, la música em perseguiria, continuaria enganxada dins del meu cap. Una part de mi vol que això s´acabi, arribar al final, però alhora també em fa por pensar-hi.

Ha fet més de 6.000 concerts. Podria triar algun moment especial?

Bé, òbviament molts. Fa un parell de setmanes vam oferir un xou a Worchester, Anglaterra, on hem tocat força vegades durant els últims dotze anys. Però aquest cop va ser diferent, tot i que no et sabria dir per què. Si ho sabés, ho posaria dins d´una ampolla per guardar-ho. I el mateix va succeir en un altre concert recent a Bèlgica: va passar alguna cosa quan érem a l´escenari i va ser fantàstic. Quan això passa, és com en aquell moment genial del sexe en què no vols que s´acabi, que vols continuar allà. Això passa quan un xou és bo. Però a la vegada, quan és dolent, passa exactament el mateix però al revés. No saps per què les coses no surten bé, t´esforces per agradar però no funciona. És impossible saber per què alguns concerts són tan emocionants, però està clar que la cosa funciona quan la banda i els espectadors estan al mateix nivell. L´audiència és tan part d´un concert com la banda.

Sense pressió: quin tipus de concert oferiran a Cap Roig?

Un de molt dolent [riu]. No, és broma. Si podem fer el millor xou que hem fet mai, el farem. Si podem trobar aquell punt que el fa genial una altra vegada, serà fantàstic. Tocarem els grans èxits i altres de més recents. Vindrem i ho farem tan bé com sapiguem, i esperem que sigui una gran nit.

Encara sent nervis, a l´escenari?

No. M´ho passo bé. Aquesta és la diferència. Em sento en el meu ambient i per això faig tonteries. Al llarg dels 6.000 concerts que hem fet hi ha hagut vegades que marxa l´electricitat, o s´apaguen els llums, o l´amplificador es trenca€ i quan això et passa, davant de tanta gent, no pots dir: «Ens sap greu, adéu, marxem». T´has de quedar a l´escenari i donar el millor de tu. Sempre tens por quet et passi això, és clar, però jo diria que és una por saludable. Has de tenir confiança en tu mateix sense convertir-te en arrogant.

La indústria de la música ha canviat molt des que van començar. Què opina d´Internet?

Com en tota a la vida, té pros i contres. Internet té coses genials: pots buscar-hi tota la música que vols, pots fer una cançó i penjar-la des de qualsevol lloc del món€ però també s´ha perdut una mica allò de la música en viu. Durant els anys 50 i 60, anar a veure un concert era: uauuu. En canvi, ara et puc ensenyar amb el mòbil la cançó que he tocat amb la guitarra. No és el mateix. Però bé, si el negoci no hagués crescut i evolucionat, hauria estat catastròfic. La música, per sobreviure, ha de ser un negoci. Per ser músic es necessiten molts diners. Hi ha un gran equip de professionals a mantenir: els músics, els representants, els oficinistes€ i és clar, tota aquesta gent s´ha de pagar. La gent es fixa en la part maca i divertida de la indústria musical, però ningú parla dels diners, tot i que són molt importants. Quan tenia 17 o 18 anys hi havia milers de hippies manifestant-se a Londres contra el capitalisme, i llavors pensava: «Va, aneu a la merda». Però ara penso: «Mmm, potser tenien raó». El capitalisme s´ho menja tot.