13 de agost de 2016

música per canviar el món

13.08.2016 | 01:31

«Des dels seus inicis, el rock ha tingut sempre un important component d'inconformisme i revolta»

Des dels inicis, el rock té un important component d'inconformisme i revolta. És la música dels joves i quan Dylan deia que «els temps estan canviant» no feia una frase més, sinó que era el jove del jovent, de la revolta.
Les actuacions en directe han tingut sempre aquesta càrrega mítica. A Woodstock, a l'Illa de Wight, a Canet... hi havia música, però també hi havia protesta, ganes de canviar el món. El concert de Bangla Desh organitzat per George Harrison o el Live Aid van ajudar a combatre la fam a diferents punts del planeta i encara avui dia generen recursos per a aquesta fi.
El 1988 Amnistia Internacional va organitzar un seguit de concerts arreu del món que, tot i que reivindicatius, no tenien un esperit recaptatori. Sota el títol de Human Rights Now! es va celebrar una mena de macro festival mundial amb vint concerts a cinc continents. Es volia posar en relleu els 40 anys de la Declaració Universal dels Drets de l'Home, aprovada el 1948. A més dels concerts també es van fer activitats divulgatives i de debat a l'entorn d'aquest document que tants cops ha estat paper mullat per dictadures i democràcies avançades.
A Barcelona el concert es va celebrar el 10 de setembre al Camp Nou. El cartell era de luxe: Bruce Springsteen, Tracy Chapman, Youssou N'Dour, Peter Gabriel i Sting actuaven a tots els concerts i a cada ciutat hi havia un grup local convidat; a Catalunya ho va ser El Último de la Fila. A d'altres països els noms convidats van ser músics de la dimensió de Joan Baez, Roy Orbison, Bono, Pat Metheny, Milton Nascimento o k.d. Lang. Un milió de persones van veure els concerts en directe i es calcula que uns mil milions els van seguir per la ràdio i la televisió. No es va poder organitzar un concert a Moscou, com, imaginem, avui tampoc no seria possible un esdeveniment així en aquelles latituds. I el concert de Xile es va fer a la frontera amb Argentina, a Mendoza. Pinochet encara manava. En fi...
Va ser aquell un concert important tant pel contingut musical com l'ideològic. Unes 90.000 persones van pagar les 4.000 pessetes de l'entrada. Va ser un cita important per l'agenda musical de Barcelona, que es posava al costat de París, Londres, Los Angeles o Philadelphia, i amb els anys es convertiria en ciutat habitual de l'escena rock internacional.
Al ritme de Get Up, Stand Up, que va popularitzar Bob Marley, traduït a Barcelona com a Derechos humanos, derechos humanos ya! tots els músics van encetar el concert, cantant també Chimes Of Freedom, de Bob Dylan. Igualment es van fer diverses col·laboracions entre músics, com el Boss i Sting cantant The River. The Dance Alone, del mateix Sting, dedicat als despareguts per la dictadura xilena, va posar (i encara ho fa) la pell de gallina.
Si escoltéssim més música seríem menys perillosos per a nosaltres mateixos. La música ens obre la ment, ens porta a escoltar en diferents idiomes sense problema, ens apropa a cultures diferents. Sense la música no hi ha vida i allà on la vida ha estat tallada de socarel o perilla, doncs, la música, de manera molt modesta perquè en els fons només és música, ens fa reflexionar i reivindicar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema