Fa poques setmanes, la notícia que el festival d'Escalarre tornaria per a celebrar una edició especial va generar una important espectativa, no en va la primera edició d'aquell festival va representar tot un esdeveniment musical a Catalunya.

Va ser l'any 1996, entre els dies 12 i 14 de juliol, quan la productora Doctor Music va instal·lar el seu campament a les terres del Pirineu. La petita població d'Escalarre va acollir unes 30.000 persones disposades a passar el seu particular cap de setmana de pau, amor i música. Sí, les coses havien canviat i Woodstock ja era història, però la cosa encara generava el seu interès.

Una zona d'acampada de les dimensions de 36 camps de futbol acollí el personal, a banda de la gent que va ocupar totes les places hoteleres de la zona. L'oganització també va haver de preveure les zones de dutxes, sanitaris i punts d'aigua i una zona d'aparcament de 15 hectàrees. La zona de festival es preveia com una ciutat mitjana amb punts de menjar, restaurants, botigues, caixers automàtics, cabines telefòniques (aquelles coses restangulars de color blau, em sembla, amb una mena d'aparell que es posava a la boca i l'orella i que estava connectat amb una mena de cable, i que els humans feien servir per a parlar amb la gent pel carrer) i, sobretot, barres de bar, que a aquelles alçades es passa molta set. Fins i tot Escalarre tenia la seva pròpia moneda (i per tant, oficines de canvi, o mini bancs que operaven en divises, que queda més modern), que ja se sap que la cosa és molt rendible... sobretot pels que no retornen les monedes sobrants, bé per nostàlgia, record, o incapacitat física de trobar-les a les butxaques després de tanta festa.

A nivell musical, que se suposa que és el que importa veritablement, tot i que en aquesta religió anomenada rock and roll la litúrgia és certament molt important, la cosa es movia entre els noms clàssics i històrics, els grups novell i emergents i els que ni fu ni fa. Quatre escenaris programaven música, a banda d'una zona de música Dance i Acústica. Entre els noms històrics hi figuraven els de Bob Dylan, etern ell, David Bowie, Lou Reed, Pattie Smith, Bad Religion, Iggy Pop, o Massive Attack.

Els grups emergents per aquelles èpoques incloïen noms com els de Echobelly, Suede, Neneh Cherry, Supultura o Blur. La majoria d'ells van confirmar amb el temps la seva importància en el món de la música i van deixar una empremta més o menys destacada. També hi havia grups del país, com Umpah-Pah, els enormes Komando Moriles o Ja T'ho Diré, que més que la quota catalana semblaven la representació gironina a les terres de muntanya. Unes vint actuacions per dia, de tots els estils del rock, cosa que no està malament per a injectar-se a les venes, que és del que es tracta en aquest tipus de festivals.

El Doctor Music Festival va ser el pioner dels grans festivals a casa nostra. Ara, amb diferent dimensió i pretensions, n'hi ha un a cada cantonada. Però també va demostrar que la cosa no era sostenible, que es diria ara. La inverssió econòmica que requeria i l'insuficient retorn van limitar el seu manteniment en el temps. Això i les crítiques habituals dels que ho critiquen tot: que si aquest és el model de turisme, que si la tranquil·litat de les muntanyes, que si els grenyuts, etc, etc. Crítiques que es podien fer al Pallars o a qualsevol altre indret del món, posem per cas Girona.

I no deixa de ser curiós, perquè ara mateix que es planteja el possible retorn del festival en una edició d'homentatge i record, sembla que tothom els rep amb els braços oberts, que en època de crisi, la pela és la pela i i els models turístics, en fi...