Tot i que no se celebra a l'estiu, el Black Music Festival, que té lloc a Salt, ocupa un espai preferent en el panorama musical internacional.

Centrat en les músiques negres, el BMF fa quinze anys que fa de referent de la negritud a casa nostra. La idea inicial prenia el blues (de la mà del jazz) com a música negra o afroamericana per excel·lència i totes les ramificacions que se'n deriven: rythym'n'blues, soul, ska, reggae, funk o hip-hop. L'amplitud d'estils garantia un major ventall de músics potencials i poder arribar a un públic més ampli. El plantejament de combinar artistes novells amb consagrats, creant un punt de reunió d'artistes internacionals amb estatals i catalans, va dur a les primeres edicions del BMF poder veure músics com Johnny Winter, John Mayall o la John Spencer Blues Explosion al costat de Big Mama & Joan Pau Comellas, Fito & Fitipaldis, Arianna Pueyo o Toni Beiro. Tot i això, el BMF s'ha caracteritzat per fer petites passes, edició rere edició, i oferir un espai de nous descobriments per als amants del gènere negre i la música en general, que és del que es tracta.

El grans noms, els que han escrit pàgines glorioses de la història de la música, han estat un potent reclam per consolidar el festival. Per l'escenari gran de La Mirona han passat alguns dels personatges que han escrit el seu nom amb lletres d'or a la història de la música. El públic ha pogut tenir al davant icones de la talla i importància de John Mayall (que va rebre a la porta els aficionats i els va saludar d'un en un donant-los la mà i signant discos i fotografies), Chuck Berry (autèntic pare del rock and roll), Billy Preston (col·laborador en el seu moment dels Beatles i els Rolling Stones, a banda de ser una de les referències indiscutibles de la música negra), o Bill Wymann dels Stones, entre d'altres. Però a la memòria de molta gent hi figura la poderosa actuació l'any 2004 de Tower of Power, considerada per molts com la millor actuació no només de la història del festival sinó de les més impressionants que s'han vist per les nostres contrades.

A banda de tots aquests noms mítics, el festival també és el lloc idoni per a nous descobriments que destaquen a les escenes angleses, europees o nord-americanes. I igualment un lloc per als talents emergents de casa nostra, així com altres activitats paral·leles com les exposicions fotogràfiques, el cicle de cinema ?documental, un taller de gospel o fins i tot la creació d'una pròpia banda del festival, la Black Music Experience, capitanejada pel gran pianista Nito Figueras.

Qui més qui menys ha pogut gaudir d'alguna de les actuacions del BMF, que amb Salt com a epicentre ha anat expandint els concerts a altres indrets dels voltant. El BMF serveix per copsar el pols de la música negra actual, per veure algunes de les figures històriques del gènere i per descobrir nous talents i noms que sonaran ben aviat arreu. I són aquestes, precisament, les característiques que ha de tenir un festival en què un programador és alguna cosa més que una persona que tria en un catàleg de noms i firma els talons.