Quan fa una dècada la banda Simply Red va decidir baixar dels escenaris no ho va fer perquè el seu característic soul ja hagués caducat. Més de 30 milions de discos venuts li donaven crèdit. Necessitava un descans. El que més, el seu líder, el pèl-roig Mick Hucknall, un home d'excessos i marcat per tres passions: el seu equip de futbol, el Manchester United, el vi i les dones i no sempre per aquest ordre. Ell mateix ha confessat que en tres anys havia tingut relacions sexuals amb 3.000 dones. Hucknall va posar el fre, va tornar amb la seva primera dona i va tenir una filla.

Aquest punt de maduresa segurament el va portar fa dos anys a decidir tornar als escenaris i a iniciar una gira mundial per presentar nous temes però, per sobre de tot, per reviure els clàssics que van marcar la música soul durant la segona part de la dècada dels 80 i principis del 90.

Aquest repòs li ha anat la mar de bé a Simply Red i així ho va demostrar la nit de dimarts en el tancament de la present edició del Festival de Peralada. Va ser el millor punt i final a la trentena edició d'aquest festival, que és tota una referència internacional.

Simply Red va oferir una nit molt completa. La seva primera cançó ja va ser tota una declaració d'intencions. Amb l'escenari totalment fosc van començar a sonar els acords de la cèlebre Holding back the years amb un Mick Hucknall tocant la guitarra acústica. Vestit de negre de dalt a baix i amb els seus també cèlebres rínxols, però més curts, Hucknall va anunciar que la primera part del repertori seria més reposada i romàntica per donar pas després a una segona part del concert amb música més moguda i convidant el públic a ballar. «Sou lliures», va deixar anar.

I així va ser. La primera hora del concert la banda britànica va alternar cançons més melòdiques com Never, never love i Babies per, a partir de Stars -convertida ja en tot un himne per als seus fans- donar peu als seus èxits més ballables, que van provocar que pràcticament tota la platea es posés dreta en diverses ocasions per acompanyar el cantant.

Hucknall segueix conservant un gran poder de la veu, capaç de pujar als registres més alts tenint fins i tot el micròfon ben allunyat de la boca i movent-se sense parar d'un costat a l'altre de l'escenari. La complicitat va ser mútua i en diverses ocasions el cantant animava la gent a acompanyar-lo en diverses estrofes.

Segona part de clàssics

En aquesta segona part del recital no hi van faltar els clàssics Right thing, Come to my aid i Fairground. L'entrega del públic era total i una hora després de sortir a l'escenari el britànic s'acomiadava. Era només un descans obligat perquè faltaven els quatre bisos del final per tancar l'apoteosi. Money, Ain't that a lot of love i Something got me started van acabar d'esperonar la gent, que va acabar el concert aixecada de les seves cadires.

La nit es va tancar amb If you don't love me by now, enla qual, en aquesta sí, la major part del protagonisme va ser per al públic entonant quasi a capella la major part de les estrofes. El concert es va tancar amb Mick Hucknall fent una foto panoràmica a tot el públic de Peralada i demostrant que tots aquests últims anys desaparegut del panorama musical, com cantava Peret: No estaba muerto... estaba de parranda.