No ha enganyat mai ningú. En mil i una entrevistes s'ha definit com un músic horrible o un amateur «sense cap talent», com confessava fa poc a la BBC abans de tocar a Londres. És igual. A gairebé tots els que ahir érem al Festival de Cap Roig ens era igual.
Sobre l'escenari hi teníem en Woody Allen, i les mateixes mans que empunyaven amb més o menys gràcia el clarinet eren les que van escriure Annie Hall i accionar la claqueta per rodar Manhattan o Match point; tant li feia la resta.
Acompanyat per la New Orleans Jazz Band, va canviar el Cafè Carlyle, on toquen cada dilluns, per la Costa Brava. El realitzador va saldar anit el deute amb l'auditori empordanès, on havia de tocar el 2005. En aquella ocasió, però, la seva gira europea i, de retruc, el pas per Calella, es van acabar cancel·lant.
Expectants, els espectadors -entre els quals hi havia l'exblaugrana Carles Puyol- van aplaudir l'entrada discreta d'Allen i la banda. Arrepapat a la cadira i seguint el ritme amb la cama, va anar desgranant i improvisant melodies de jazz sense eclipsar els altres músics, però tampoc desentonant-hi en excés.
«Hem tocat vuit o nou vegades a Espanya, en grans ciutats com Barcelona i pobles petits. Seieu i relaxeu-vos, gràcies per venir», va xiuxiuejar a l'audiència, a qui va arrencar aplaudiments amb estàndards jazzístics com la popular I scream, you scream, we all scream for Ice cream o Say si si i altres temes que va anar pactant amb la banda.
Sempre que li pregunten, Allen recita amb devoció noms com els de Louis Armstrong o Django Reinhardt o el clarinetista Sidney Bechet com si fossin la santíssima trinitat d´un art que venera.
A Calella, el director, guionista i ocasionalment clarinetista va tornar a mostrar els fruits del seu idil·li amb l'instrument, com ja havia fet el 2004 a Peralada. «És un honor per vosaltres», va dir al públic.
Públic entusiasmat
Molts dels que ahir omplíem el jardí botànic no érem grans melòmans, però sí cinèfils enamorats del personatge que ha gestat dins i fora la pantalla, i vam sortir entusiasmats d'haver sentit el so que projecten els llavis que un dia van dir allò que «alguns matrimonis acaben bé i altres duren tota la vida», com la seva relació amb la música.
