Hi ha dos tipus de feines d'estiu que els estudiants fan als pobles de la costa: unes són les feines d'oficina, preferentment en entitat bancària o similar, ben pagades, amb aire condicionat, amb horari intensiu i els caps de setmana lliures, que a més poden ser l'embrió d'una feina estable a la mateixa empresa en un dia més o menys llunyà. Les altres són les de sol a sol, com ara en un càmping, llogant patins o venent tiquets de creuers turístics, sense horaris, sense dies lliures, a ple sol i molt pitjor pagades. Evidentment, aquestes són les millors.
Sé de què parlo. En feines estiuenques, un currículum m'avala. He treballat en una empresa de transport, en una multinacional de lloguer de cotxes, en un xiringuito de platja nudista, i venent tiquets de creuers turístics en una altra platja, aquesta sense un sol cul al sol, malauradament. Les dues primeres, amb horaris normals i caps de setmana lliures; les dues darreres, a ple sol i set dies a la setmana. Les dues primeres, força millor pagades que les darreres; de les dues darreres en guardaré record tota la vida, vaig desitjar que aquells estius mai no s'acabessin.
Ignoro per quina estranya raó existeixen estudiants que a l'hora de triar-ne una o altra, valoren el sou o els horaris, en lloc de la possibilitat de disfrutar de la vida, conèixer gent en el sentit més ampli de l'expressió i, en definitiva, divertir-se. Deu ser que el neoliberalisme ha acabat impregnant fins i tot les ments que li haurien de ser en principi més impermeables, les dels estudiants, però el cert és que molts joves prefereixen avui el benefici econòmic a l'hedonisme de tota la vida.
En una platja nudista, l'únic que no fa nudisme és el treballador del xiringuito. No per pudor, que aquestes coses es deixen enrere amb el pas del temps, sinó per seguretat: si els esquitxos d'oli de la planxa són sempre dolorosos, en zones del cos especialment sensibles poden deixar seqüeles de per vida. Treballar en aquell xiringuito, situat a Sant Pere Pescador, permetia gaudir d'unes vistes espectaculars, i no em refereixo als banyistes sinó a la badia de Roses: «Roses a un lado, al otro L'Escala, y allá a mi frente Estambul», cantaria el pirata d'Espronceda si hagués estat al meu lloc aquells dies. Amistats, amors, coneixences, tot es fa en un xiringuito, també festes nocturnes, ja que l'absència de veïns ho permetia. Entremig, l'emoció de veure sans i estalvis els dos nens d'una família als quals el dia anterior vaig servir un frankfurt sense advertir que el pot estava caducat i que les salsitxes tenien inclús verdet. Quina alegria, obrir els diaris l'endemà i no llegir cap cas d'intoxicació de turistes a Sant Pere Pescador. Quina benedicció, veure'ls arribar a la platja i jugar a pilota com sempre sense que, almenys a simple vista, els caigués diarrea cames avall. Déu sap que si hagués pogut abandonar per uns instants el meu lloc de feina darrere la barra, hauria corregut a abraçar-los, petonejar-los i amanyagar-los, per a sorpresa dels seus pares, que mai no haurien vist un bàrman de xiringuito tan efusiu amb els clients.
I els cavalls. La proximitat d'una hípica feia que cada matí grups de genets arribessin a la platja, passant per davant del xiringuito. Era veure aquells formidables animals galopar per la sorra, les seves siluetes majestuoses retallar-se a l'horitzó, i venir-me al cap els versos d'Alberti: «A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar». Però sobretot, era recordar que els cavalls no fan poesia, sinó activitats molt més prosaiques: caguen. Cada dia, però cada dia, maleïa els cavalls, els seus genets i fins i tot el pobre Rafael Alberti, quan veia la quantitat de merda que els quadrúpedes són capaços de deixar anar sense alterar el seu ritme de marxa. Que macos serien els cavalls a la platja... si no caguessin.
-Ja, però de diners, què?
Poc més que per cobrir les despeses. Qui en vol més?
Diferent era la feina a l'empresa de creuers. A dins d'una taquilla a Cala Montgó, la meva tasca era vendre tiquets per als turistes que desitjaven viure experiències com ara «Mercat a Cadaqués», «Visita a Roses», o les estrelles de l'empresa: «Gran paella» i «Noche hawaiana», de fet dos eufemismes que significaven el mateix: «Sangria per un tub fins que torneu a port amb una borratxera històrica». Dues excursions a una cala recòndita entre Montgó i l'Estartit, que només es diferenciaven perquè en la segona a un mariner de l'empresa se'l vestia amb una túnica de flors. Quin goig, veure els turistes arribar a port tentinejant i no saber si era per la maregassa o per la sangria.
En època sense mòbils, vam idear un codi ben mariner que havia d'indicar al vaixell que havia sortit de l'Escala si havia d'entrar a cala Montgó a recollir viatgers, o podia seguir el rumb perquè aquell dia no havia venut tiquets. Vam decidir que si hi havia clients per recollir, havia d'hissar fins a dalt de tot les tres banderes de la taquilla. Si no, deixar-les a mitja asta. Des del vaixell, amb uns prismàtics, sabrien quan havien d'atracar a Cala Montgó. No comptava el capità que una de les obligacions ineludibles d'un estudiant treballador d'estiu, era aprofitar les nits fins al darrer sospir, sospir d'estrangera, s'entén. Així, en arribar a cala Montgó el capità del vaixell demanava al seu ajudant Martí -avui propietari de càmping que organitza curiosos desembarcaments militars- que mirés amb els prismàtics si les banderes estaven hissades o a mitja asta.
-Errr... no hi ha banderes
-No hi ha banderes? I l'Albert, el veus?
-Sí, està tombat a la sorra, em sembla que dorm.
-Doncs anem, deixem-lo dormir.
I seguien ruta mar enllà. No hi ha com els capitans de vaixell comprensius amb la joventut dels seus subordinats.
-Ja, però de diners, què?
-Pocs més que per sortir cada nit fins al darrer sospir d'alguna estrangera. Qui en vol més?
On han anat a parar els altruistes ideals de la joventut, que avui només pensa a guanyar diners i a llaurar-se un futur?
