El cantant es troba immers en la segona part de la gira, que sota el títol Casi me corto el pelo inclou els concerts de la gira que es faran a l'aire lliure, en un format més similar a l'estil al qual Iniesta ens té acostumats.

El 2015 vam veure com Lo que aletea en nuestras cabezas , el seu treball anterior, arribava a disc d'or i era número u en vendes a Espanya. Quines expectatives té amb Destrozares, canciones para el fin de los tiempos?

Les expectatives ja s'han complert. També ha estat disc d'or, així que les expectatives estan posades en aquesta nova gira, que surti bonica i que agradi a tothom.

Diuen que en cada disc l'autor aprèn alguna cosa. Què li ha ensenyat aquest nou treball?

No treballo per aprendre coses, sinó per sorprendre'm. Crec que per sorprendre els altres primer has de sorprendre't a tu mateix, i això he buscat amb els discos.

Ho ha aconseguit?

Sí, em vaig sorprendre molt al primer disc perquè tampoc buscàvem els instruments, sinó que va anar apareixent una mica a l'atzar i va ser una sorpresa les coses boniques que es podien fer amb aquells instruments. En aquests segon disc no sabia gaire bé com sonar, però hem anat experimentant amb una mica més de base i coneixent-nos més.

D'on surt la guspira que encén una cançó de Robe Iniesta? Com neixen les seves cançons?

Doncs no ho sé. Si sabés prémer un botó que ho fes, ho faria tot el dia, però no sé d'on surt la guspira. Hi ha hagut vegades que m'he passat anys sense compondre res i després, de sobte, et venen idees i s'ha d'estar allà treballant-hi. La veritat és que no sé quin botó prémer, això no se sap mai.

Ha arribat a resumir l'essència d'aquest nou disc com «Robe atropellant Nietzsche». Què hi pinta el filòsof alemany?

M'agrada perquè diu coses boniques i coses que et fan pensar. Vaig utilitzar un text seu, traient-lo una mica de context. Agafar un text d'un senyor que ja és mort i que va voler dir una cosa que no és el mateix que jo volia dir em va semblar un atropellament.

Què hi ha de nou a Destrozares que no hi hagi a Lo que aletea en nuestras cabezas?

En el primer disc eren cançonscompostes amb més temps. Jo tenia cançons guardades perquè Extremoduro a vegades va molt lent i vaig tenir una època de molta inspiració. Aquest segon disc, en canvi, ha estat compost tot en un mateix temps. L'hem compost just després de treure el primer i potser es nota que és una mica més conceptual, perquè fas les cançons estant en un mateix moment. Aquesta és la diferència més gran.

Segueix viu el concepte de rock transgressor a Destrozare s?

No sé si és rock, perquè després de tots aquests anys ja no sé què és el rock, però sé que la meva música és transgressora. No crec que sigui rock. És una altra música amb més matisos i per això ens vam decidir a fer la gira en dos tipus de recintes: una part en teatres i auditoris i una altra en espais oberts. Crec que és una música que es pot escoltar d'una altra manera, escoltant i quedant-te amb tots els matisos i colors que li donen els instruments.

Hoy al mundo renuncio, Puta humanidad, La canción más triste del mundo, Destrozares... Són títols de cançons d'aquest disc que apunten a un cert ambient pessimista i fosc... Estem al final dels temps?

No ho sé. Hi ha dies que em sembla que sí, però no ho tinc gaire clar. No sé si el disc és pessimista o realista. Jo prefereixo pensar que ha estat un moment de pessimisme, però la veritat és que el món està molt fotut per tot arreu amb tots els problemes que arrosseguem des de fa anys i tots els que van sorgint perquè no s'està arreglant cap problema. Almenys des que jo vaig néixer i tinc ús de raó, tots els problemes s'han agreujat i n'han sorgit de nous. Tots van a pitjor.

Quines sensacions ha tingut a Ponte a cubierto, la primera part de la gira?

Han estat situacions diferents. Hi ha hagut llocs on la gent s'ha animat massa i ha arrencat a cantar i ballar, que és molt moviment per un teatre. Potser això et fa dubtar: què hi fem aquí, en un teatre, si està tothom cantant? En altres llocs, ha anat millor. La gent ha sabut estar en aquells llocs i han sortit concerts on han gaudit més. Quan vas a un teatre vas a escoltar, i no que et cantin els del costat. Vas a sentir, a emocionar-te d'una altra manera.

Com és veure un concert de rock assegut?

No és tan sols estar assegut. És ser en un lloc on has d'estar en silenci i tot se sent. És una altra cosa. No és el mateix que un concert amb barres, amb gent parlant, moviment... és diferent. És el «rotllo» que et dona el teatre, anar a un lloc expressament per sentir escoltant.