Estopa: gas a fons a Cap Roig

Dues hores trepidants per repassar davant d'un auditori entregat els «greatest hits» de la banda

01.08.2017 | 09:57
Estopa: gas a fons a Cap Roig

Va ser tota una declaració d'intencions que el concert d'Estopa, diumenge passat a Cap Roig, comencés amb Cacho a Cacho. El públic amb prou feines havia tingut temps de seure, que ja tornava a estar dret corejant allò d'«acelera un poco más», amb frenesí, com si fos l'última nit. I sí, Estopa va prémer l'accelerador des del minut 1. Amb la seva desimboltura habitual, amb esportives, texans i samarreta negra. Somrients perquè eren conscients que aquell no era un concert qualsevol, perquè el marc de Cap Roig ho fa tot diferent.

Pocs dies abans que en aquell mateix escenari es pugui escoltar Luis Fonsi i el seu Despacito, en el mateix auditori per on s'han vist tota mena de filigranes tècniques en el segle en què no ets ningú si la teva banda no s'acompanya d'una immensa pantalla de leds, Estopa va aparèixer a Cap Roig a tot drap i despullats d'efectismes. Una mica de llums, una mica de fum i rock, rumba, música atronadora. En 90 minuts van clavar més d'una vintena de cançons, una darrere l'altra, a tota pastilla. Amb prou feines amb temps per fer alguna brometa entre una i l'altra. I amb la platea entregada. Si Cacho a Cacho ja va dur el deliri només de començar, la segona, Vino tinto, ja tenia amarats de suor cantants i espectadors en la xafogosa nit de Palafrugell. I la cosa només havia fet que començar.

Cap Roig ha tingut el privilegi de ser un dels pocs llocs que aquest estiu veurà els germans Muñoz, que només han programat sis concerts. Més que centrar-se en el seu últim treball, Rumba a lo desconocido, Estopa se centra en una festiva recuperació dels seus grans èxits. De cara a barraca, anant a allò segur. «Viatjarem en una màquina del temps, com el doctor Who», van explicar. I vinga gas, després d'abaixar una mica les revolucions amb Ya no me acuerdo, recta final amb El de en medio de los Chichos, Pastillas de freno, dedicada a aquells a qui els sona el despertador a les sis, Me falta el aliento, Pokito a poko i, com no, La raja i el famós piñaco amb un Seat Panda. 2/4 de 12 de la nit. Paseo tanca el concert. Respirem.

Fora de guió els bisos arrenquen amb una versió del Me'n vaig a peu de Serrat amb José i David a veu i guitarra. I segueix amb Destrangis in the night. Falten tres cançons: Nadie sabe, Ojitos rojos i de traca final Como Camarón. Objectiu complert. Auditori revolucionat i extasiat. «Ens havien dit que Cap Roig era molt maco. Però això és la polla de Camboya», va dir David. Doncs això.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema