Julia Lezhenva · Cantant lírica

«Estic enamorada de tot Catalunya. M'agradaria viure-hi»

Per a Julia Lezhneva (Sajalín, Rússia, 1989), ser una cantant lírica implica viure amb una mena de do per a la màgia · La seva passió per la música va començar només de néixer: va cridar tant que el metge li va dir a la seva mare que havia nascut una cantant d'òpera · Demà actuarà al Festival del Castell de Peralada

04.08.2017 | 08:38
«Estic enamorada de tot Catalunya. M'agradaria viure-hi»

És una de les artistes més importants de la seva generació, amb una veu única. Els seus pares van saber reconèixer el seu talent des de molt jove i la van enviar a una de les escoles més importants del gènere, sota la tutela de professors de la talla d'Elena Obraztsova. Es tracta de la soprano russa Julia Lezhneva, que actuarà dissabte al Festival de Peralada, on farà gala del seu repertori líric amb un programa que recull obres de Vivaldi, Händel, Propora, Schubert i Rossini.

El metge que va assistir la seva mare al part, astorat, va augurar que seria cantant d'òpera. No ha desaprofitat pas el seu talent.

[Riu] Així va ser. La meva mare em va tenir per cesària; estava incoscient i quan es va recuperar el metge li va dir que gairebé li havia caigut en treure'm perquè vaig sortir cridant a ple pulmó, com si ja estigués preparada per impressionar.

Com és cantar amb Plácido Domingo?

Em va fer tanta impressió que semblava que no fos jo, que no sigués la meva pròpia experiència, sinó que li estigués succeint a algú altre o en alguna dimensió paral·lela. Va ser una felicitat absoluta, recordo com de fàcil era relacionar-se amb Domingo. Jo estava molt nerviosa, em feia por fins i tot acostar-m'hi, tenia la sensació d'estar veient un déu, com si m'envaís un fervor religiós. Però va resultar ser molt amè, podia parlar-hi. Ajuda els estudiants i fa qualsevol cosa per tal que et sentis còmode.

També va tenir com a mestra Elena Obraztova, la llegenda russa. Com és estudiar amb ella?

És una de les professores més fantàstiques que he tingut. Llavors utilitzava un mètode particular per ensenyar. Ella tenia un crani humà, i en aquell crani ensenyava quina nota –o notes– anaven dirigides a cada part del nostre cervell. Jo era petita i per a mi era molt interessant veure el camí de les notes, quina direcció prenien: entre les celles o darrere la nuca, per exemple. A més, Elena era una persona única. Tenia una «ànima àmplia» [adjectiu que en rus s'utilitza per designar les persones de gran cor]. Ajudava a tothom, podia dedicar tot el temps que calia per a cadascú... [s'interromp emocionada]. I això que era una estrella, una llegenda.

La gent s'imagina els cantants d'òpera allunyats d'altres gèneres. El rock, el pop... quins són els seus altres gustos musicals?

Sincerament, no en tinc ni idea, suposo perquè quan estudiava em dedicava exclusivament a la música clàssica. I d'una manera conscient m'allunyava d'altres tipus de música. M'agradava més la música antiga, que era el que més m'alegrava l'oïda, com Mozart o Bach. Algun hit sí que escolto de tant en tant en el taxi de camí als aeroports, però jo no me'ls poso pel meu compte.

De reggaeton ni parlar-ne, doncs?

No sé què és.

El tòpic: pot trencar una copa amb la seva veu?

No ho he intentat mai, però sé que es poden aconseguir que certes vibracions ressonin en el vidre. Sé que hi havia gent a Rússia que ho dominava... però no sé com. Però a vegades, quan era una nena que estudiava a l'escola i al conservatori, en aquelles habitacions que tenien força ressonància i vibraven, quan feia l'escalfament de veu hi havia notes que feien ressonància amb la pròpia habitació i tot ressonava d'una forma estranya. Les làmpares vibraven i semblava que tinguessis un pessigolleig a l'oïda.

Com és el públic català?

Les millors impressions de les meves actuacions les he tingut a Catalunya. Soc feliç de poder ser un altre cop aquí, és un públic meravellós.

Ha pogut recórrer Girona?

No és que hagi viatjat molt per Girona, però pel poc que he vist estic enamorada de tot Catalunya. Fins i tot m'agradaria viure-hi.

L'òpera sembla haver estat, en les últimes dècades, pròpia de certes classes. Com portar-la al comú de la gent?

Ara és molt popular. Tot és accessible, avui en dia, fins i tot la música clàssica. Com que tot és accessible, tot ho pots mirar per internet, fins i tot les gravacions més inhòspites, i acumular la informació en el teu subconscient.

El públic volia saber què passava amb els artistes i esportistes russos en l'època del «teló d'acer». Com és en el present?

Desconec com era per no haver viscut aquella època com a artista. Si hi hagués alguna coacció, no contestaria a aquestes preguntes. Per la meva experiència, no he patit cap pressió. Abans, es deia, tot això era bastant evident, que t'estaven vigilant i no era cap secret. Crec que ara és el que està passant a nivell mundial. Tots estem vigilats. Però amb la música t'oblides de tot, vius feliç.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema