Si l'anterior treball d'Els Amics de les Arts, Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure, havia servit per mostrar una voluntat indissimulada per un so més pop i ballable, amb petites meravelles com Preferiria no fer-ho, amb Un estrany poder, el disc que presenten aquest estiu, la conversió és encara més accelerada. Molt se n'ha escrit ja de la seva col·laboració amb el productor escocès Tony Doogan, de com els va canviar el mètode de treball, de quina manera els va convèncer per no canviar res però modificar-ho una mica tot. I per això, aquesta quarta visita del grup a Cap Roig, on dimecres van ser aclamats per un públic fidel, va ser com una explosió impactant. Perquè és en aquesta mena d'auditoris on més còmodes es troben i on, a més, millor poden desplegar el seu directe més potent, més ballable i, fins i tot, un puntet èpic.

A Calella van sonar deu de les dotze cançons que integren Un estrany poder. Per començar, la primera i la segona del disc, Les coses i 30 dies sense cap accident. Van forts. La grada ja està entregada, una nit més, enganxada per la música i amarada de suor per la intensa xafogor. El nou so, l'experimentació i el pas endavant que representa el darrer disc queda clar amb les noves cançons. Però és que fins i tot les més velles, clàssics com Louisiana o els camps de cotó, on Alegret, Piqué, Barceló i Costa van acabar dirigint el públic, com si fos un cor, des del mig de la grada, també sonen diferents.

Durant les dues hores de concert també hi va haver temps per acceptar el repte d'un espontani, entre el públic, que va proposar als músics cantar El meu avi, aprofitant que eren a Calella... i se'n van sortir. I ja en la recta final, per acabar de posar a mil la platea, Les meves ex i tu va obrir una recta final èpica amb Preferiria no fer-ho, Suïssa, la inevitable Jean-Luc també passada pel sedàs i El seu gran hit, de festiva cloenda.

Amb prou feines van tenir temps per canviar-se de samarreta. La gent en volia més i si bé d'entrada Casa en venda va rebaixar una mica les revolucions, de seguida el públic es va tornar a aixecar de la butaca per ballar i cantar al ritme de Primer en la línia successòria, un altre himne irrenunciable com 4-3-3 i El matrimoni Arnolfini.

Amb l'aval de més d'una dècada, Els Amics de les Arts van convèncer amb un nou so, a les antípodes del que havien ofert a Cap Roig fa un parell d'estius en la seva anterior visita, acompanyats en aquell moment d'una Big Band. De crooners han passat a una versió més rockera i èpica. Tot i que tant ells com els seus fan continuïn vivint al planeta Piruleta. I per molts anys.