La vocalista badalonina i el guitarrista de Flix recorden amb les seves cançons «allò que ens volen fer oblidar», una referència a la història més recent del país.

Han dit que «la música és una forma de fer comunitat». Què significa això?

Que la música és com a una cadena de transmissió de coneixement. La manera com nosaltres tenim de plantejar-la i la nostra forma de crear cançons, a partir de la tradició oral i de les fonoteques, ens permet valorar la part més social, més col·lectiva i més unitària de la música. També es nota en la manera que tenim d'encarar els concerts, en la nostra actitud molt comunicativa i en les llicències que utilitzem, els Creative Commons.

Com es crea una cançó a partir de material històric?

No és una feina molt mental, ni acadèmica, al contrari. Jo vaig descobrir aquests arxius ara farà quatre anys i em va emocionar molt que existís això. Sabia que hi havia musicòlegs que havien gravat a gent, però mai ho havia trobat. Va coincidir amb el moment en què jo estava investigant sobre el meu arbre genealògic i hi havia moltes connexions entre l'arxiu i alguns dels meus familiars. Va ser una connexió molt directa. Precisament perquè aquestes cançons tenien una autoria col·lectiva, la gràcia és que ningú les canta igual i et donen l'espai que les intervinguis, els canviïs la lletra i els facis variacions.

Què volen explicar amb la seva música?

El disc, 45 cerebros y 1 corazón, es diu com una de les cançons, que vaig escriure a partir d'un article del diari que parlava d'una exhumació d'una fossa comuna que havia tingut lloc a Burgos, on s'havien conservat 45 cervells i un cor. Em semblava que era una imatge amb un potencial poètic tan bèstia que vaig escriure aquesta cançó. Hi ha una idea força convencional que el passat és millor. A nosaltres no ens interessava, perquè el lloc on estem nosaltres i podem fer coses és el present. El que nosaltres vam plantejar també amb aquesta cançó era parlar d'una cosa molt recent, molt silenciada i molt incòmoda. A partir d'aquí va sortir el títol del disc.

Han explicat que la vostra música recorda «allò que ens volen fer oblidar». A què es refereixen?

Parlem d'allò que forma part de la nostra història i que la nostra generació no hem viscut però que d'alguna manera hem heretat. Parlem de la por a l'hora d'opinar públicament o posicionar-se políticament, herència de la guerra i la postguerra. En sabem molt poc, d'això. Per exemple, Alianza Popular era un partit format per franquistes, i d'aquí va sortir-ne després el PP. Hi ha tota una sèrie de famílies i una xarxa de persones que continua igual des de la dictadura, i que ocupen llocs de poder real que té incidència sobre la vida quotidiana de moltíssima gent. Això pot ser així perquè no s'ha fet un treball de memòria ni de dignitat. Hi ha moltes formes de treballar això, des del nivell més personal, més íntim, fins al nivell de les conseqüències polítiques i econòmiques que comporta. Nosaltres plantegem la nostra visió des de la música perquè és des d'on podem. Crec que el disc parla d'això i del nostre present, amb la riquesa que ens ofereix poder mirar enrere.

Què els sembla l'escenari de la seva actuació al Sons del Món, el celler Espelt?

Sempre és interessant maridar la música amb vi, perquè són mons que normalment no se solen connectar. L'espai és molt bonic i són concerts cuidats. Així que farem el repertori de la presentació del disc, però el concert, com sempre, serà diferent.