«És un puto plaer estar aquí, en un lloc tan meravellós». Així es presentava diumenge a la nit Dani Martín a l'escenari de Cap Roig. Amb el cabell blau i vestit de negre impecable, passant-se pel forro la correcció política, amb el posat de xuleta que el caracteritza i que és precisament el que més fa embogir a les seves (nombroses) seguidores. Martín ho va donar tot dalt de l'escenari, però a canvi va exigir el mateix al seu públic, a qui va aconseguir posar dempeus des del primer moment i a qui va fer ballar, cantar i picar de mans al llarg de tot el concert.

Martín, que repetia a Cap Roig, va presentar el seu darrer àlbum, La Montaña Rusa. I ja va advertir al públic: «Quan traiem un nou àlbum, ens agrada cantar-les totes, perquè les velles ens avorreixen una mica. Però sabem que a vosaltres, en canvi, us agraden», va indicar el cantant madrileny. I així va ser. La Montaña Rusa és el tercer disc en solitari de l'exlíder d'El Canto del Loco, que va demostrar que tant ell com el seu públic han deixat definitivament enrere aquella etapa. Per això, va obrir foc amb Las Ganas, el tema que precisament obre el seu darrer treball, i va continuar amb Nada más que tú. Però la veritable connexió amb el públic va arribar amb Peter Pan -una de les concessions als temes «antics»-, que el públic va corejar amb ganes.

Madrid, Madrid, Madrid -composta pel seu amic Leiva-, Ahora i altres temes nous es van anar combinant amb alguns dels èxits més destacats de la seva trajectòria en solitari, com Mi Teatro. Martín es va bolcar en les seves fans i els va agrair tot el seu suport: «Un aplaudiment per aquestes dues noies que ballen. Visca les noies que ballen, i visca les noies... m'encanten les noies!», va admetre rialles.

El tram final va ser el més espectacular, amb un ambient festiu en el qual no van faltar temes clàssics com Ya nada volverá a ser como antes, Una foto en blanco y negro i La suerte de mi vida. I un cop més, un dels moments més emotius va arribar amb Mi Lamento, dedicada a la germana de Martín, que va morir amb només 34 anys. Tampoc van faltar un parell de versions: Hace Calor, de Los Rodríguez (cantada en aquest cas per la banda) i Feel, de Robbie Williams.

Ja en els compassos finals del concert, Martín va preguntar si entre el públic hi havia alguna fan que sabés cantar. I la va trobar. Una noia molt jove, anomenada Júlia, va agafar el micròfon per cantar amb ell Los Charcos i se'n va sortir més que bé, emportant-se una gran ovació del públic i la jaqueta de Martín. En total, més de dues hores de concert sense ni un segon per a respirar.