En un món que per molt que volguem ser políticament correctes pertany als joves, els veterans ens hem de limitar a tenir petits moments de glòria que celebrem amb una barreja d'eufòria, nostàlgia pel que no tornarà i por a les conseqüències de l'acció en qüestió. En aquesta línia, el concert de Fangoria i La Unión de diumenge a la nit a Sant Feliu de Guíxols en el marc del Festival de la Porta Ferrada va ser una fantàstica oportunitat per als veterans per treure pit sense en el fons tenir-hi cap mèrit. Realment, el mèrit dels presents només ha estat tenir l'oportunitat de gaudir de grans cançons d'aquests dos grups durant molts anys i tenir l'encert de comprar l'entrada per assistir a una gran festa com les d'abans, amb ball, crides al «carpe diem» i suor a dojo. L'incontestable mèrit és el de La Unión i Fangoria, que van defensar amb una dignitat i una professionalitat dignes d'elogi una bona quantitat d'èxits atemporals en l'època del Despacito i del pal de selfie.

Perquè quedés clar que la nit era una reivindicació en majúscules, La Unión va començar el concert amb Sigo aquí, quelcom que és una veritat com un temple, ja que el seu cantant, Rafa Martínez, continua amb els seus moviments sinuosos sobre l'escenari i aquesta veu tan característica que mostrava fa més de 30 anys. L'espectacle va continuar amb una altra declaració d'intencions del grup en forma de Tren de largo recorrido, que Martínez va tancar amb un contundent «aquesta és la vostra nit, no la deixeu passar» que va fer bullir la pista de ball en què es va convertir el recinte, sensació que es va amplificar gràcies als tocs electrònics i dance que el grup madrileny va donar a la majoria de les cançons. Entre les nombroses concessions al públic hi va haver un tema cantat en català, Sobrevivir, que es va veure acompanyat a la part inicial de l'espectacle amb les conegudes Maracaibo i Fueron los Celos.

Conscient que l'olla ja començava a fer «xup, xup», Rafa Martínez es va permetre una estona més llarga entre cançó i cançó per assegurar que «ja portem més de 30 anys a l'escenari, i l'únic que hem après és que si estem aquí és només per vosaltres», mentre que el grup afrontava una part més intimista del concert amb clàssics com Donde Estabas i Fueron los Celos.

A partir d'aquell moment, els madrilenys no van fer concessions i es van convertir en una màquina de fer ballar al públic, que va afrontar el desafiament entre escapades curtes per buscar mojitos i estones en què es va permetre aturar-se un moment per corejar els grans èxits. Van arribar sense descans La Mala Vida, Más y Más, Ella es un volcán, Vuelve el Amor y Lobo Hombre en París -en què el grup va convidar el públic a udolar amb gran èxit-, minuts de desenfré que van fer esbufegar més d'un. Després d'una petita pausa, el grup madrileny va acabar amb Sildavia, deixant pas a Fangoria amb la frase «la nit comença ara».

D'aquesta forma va arribar el moment d'Alaska i Nacho Canut, que van ratificar que l'edat no és obstacle per fer ballar el públic. L'artista mexicana, acompanyada de dos ballarins hiperactius, va demostrar que continua sabent el que vol el públic barrejant les cançons del seu darrer treball - Canciones para robots románticos- com Geometría polisentimental, Fiesta en el Infierno o Espectacular, amb èxits recents com Desfachatez o No se qué me das i himnes de sempre que van fer embogir el públic com A quién le importa, Ni tu ni nadie o Bailando. Així, després de més de tres hores de concert, tant artistes com públic van poder marxar a casa satisfets per la reivindicació més lúdica.