Sense mànager ni discogràfica, Hombres G viu una mena de segona joventut passejant per molts escenaris espanyols i de Sud-amèrica el seu revival de vells èxits dels 80. Se senten alliberats després d'haver estat un fenomen de masses trenta anys enrere, van al seu aire, toquen on volen i s'ho fan i desfan com els sembla. Diuen que abans de finals d'any publicaran un nou disc. La resposta que tindran els temes d'estrena és una incògnita; en canvi, està clar que poden seguir omplint auditoris repetint una vegada i una altra Venezia, Suéltate el pelo o Devuélveme a mi chica. I ho fan amb dignitat. Molta.

David Summers, Rafa Gutiérrez, Dani Mezquita i Javi Molina, acompanyats per Juan Muro al saxo i Jason Paradise als teclats, van arrencar forts. Pasármelo bien va ser tota una declaració d'intencions del que vindria a partir d'aquells moment: gairebé dues hores de pop-rock d'uns altres temps, despullat d'efectismes a l'escenari, i que tres dècades després continua fent efecte davant del seu públic més fidel. Aquesta potent arrencada va seguir amb No te escaparás, El ataque de las chicas cocodrilo i Chico, tienes que cuidarte. Sense treva. Sonant a tot drap. Gaudint com nens a l'escenari d'un Cap Roig entregat.

Summers va agrair l'oportunitat de tornar actuar a Cap Roig. Va fer broma amb alguna de les seves cançons. «Aquesta és del nostre primer disc, de 1985, no l'hem tocada gairebé mai», i sonava Hace un año, seguida per «un bàlsam per oblidar les cabòries» en forma de Me siento bien. Prop de l'hora de concert, els ànims es van asserenar amb Dos imanes i Te quiero. Però va ser una treva fugaç abans d'urna recta final que va tornar a encendre la platea. Nassau va tornar a fer aixecar el püblic del seient, i ja no es va tornar a asseure per corejar Suéltate el pelo, Visite nuestro bar i Marta tiene un marcapasos.

Tres bisos

Abans dels tres bisos que van concedir, temps per a molts espectadors per interessar-se pel resultat del clàssic (alguns, realment, més interessats en el que passava al Camp Nou que a Calella). Les males notícies que arribaven de Barcelona es van oblidar ràpid quan Summers va tornar a l'escenari, sense el seu baix, per cantar Temblando només acompanyat per teclat. Faltaven els seus dos últims grans hits. El bateria Javi Molina va introduir, cigarreta en mà i amb un got de tequila, Venezia, corejada per tot l'auditori. I amb Devuélveme a mi chica es va arribar al clímax, amb centenars de mòbils captant el moment. S'acabava una inofensiva glorificació dels 80 que ho va fer passar bé a tots aquells que no obliden l'EGB; entre ells, l'entrenador del Girona, Pablo Machín.