La jove promesa del jazz Andrea Motis (Barcelona, 1995), ha estat gairebé una dècada sorprenent el públic amb la música d'ídols de la talla de Louis Armstrong i Chet Baker. Ara publica Emotional Dance, editat pel llegendari segell Impulse!, un disc que està presentant aquest estiu en diverses actuacions programades a les comarques de Girona. L'àlbum, produït per Jay Newlanb, i Brian Bacchus, i gravat a Nova York per la banda de músics catalans que l'acompanya, representa un gir en la seva carrera en interpretar cançons de la seva pròpia autoria.

La veu d'Andrea Motis ha passat en poc temps de ser una jova revelació a transformar-se en una intèrpret del jazz català i espanyol amb una gran projecció internacional per davant. Acabada d'arribar de fer un curs i una sèrie d'actuacions patrocinades per la Universitat d'Stanford (Califòrnia, Estats Units), en aquesta entrevista parla del seu flamant nou disc, els seus somnis i aspiracions i d'un ressorgiment de l'escena del jazz a tot Catalunya.

Els apocalíptics parlen de la trompeta del judici final. Sonarà amb aires de jazz?

Segurament no sonarà així, tot i que cadascú es pot imaginar el que vulgui, o no pensar-hi. Jo mai havia pensat en això.

George Gershwin va dir que «en certa manera, la vida és com el jazz... és millor quan improvises». Vostè improvisa molt en la seva vida?

La veritat és que sí, sempre m'ha agradat quan els plans canvien a última hora, no tinc problemes per adaptar-m'hi. Improviso tant en la música com en el dia a dia amb el que he de fer i com m'organitzo. De fet, crec que és gairebé impossible no improvisar amb el que fem. Les coses canvien i sempre hi ha factors aliens que no podem preveure. Vist així, la frase que la vida és com el jazz té sentit.

Quan va saber que volia dedicar-se al jazz?

A poc a poc. He anat tenint feina en el món de la música gràcies a Joan Chamorro, que va comptar amb mi per las seus projectes des que jo era molt joveneta. Sempre m'ha agradat molt escoltar jazz i també aprendre'l des de que vaig començar als deu anys, així que m'he vist immersa professionalment en aquest món, situació que m'ha motivat molt a treballar i millorar. Avui en dia em veig treballant en això durant tot el temps que se'm permeti, ja que m'agrada molt.

Sempre se la sent parlar molt bé de Joan Chamorro. Queixi's d'ell, algun defecte deu tenir...

No m'agrada quan algú parla malament de la seva família, la seva parella, els seus fills o amics. Joan Chamorro té virtuts molt valuoses, sobretot si parlem en el terreny de l'educació, i com a tot ésser humà, cadascú pot trobar alguna cosa que no li agradi.

Li molesta que encara li diguin «la nena del jazz»?

Últimament no llegeixo ni escolto que em diguin nena del jazz, sí que parlen de mi com a jove, jove promesa o coses així. Com que encara estic en una edat força jove, no tinc pressa perquè passi aquesta etapa, així que no em molesta en absolut. Tot i que faci nou anys que treballo en el món de la música, té sentit que se'm digui jove. Si visc força temps i em segueixo dedicant a la música, ja arribarà un moment en què no em diran així.

Emotional Dance és el seu primer disc en solitari. Quines són les característiques d'aquest àlbum?Emotional Dance

Les característiques que diferencien aquest àlbum de la resta són bàsicament que té composicions originals. Tres de la meva autoria, una d'Ignasi Terrazza i una de Perico Sambeat. Té, a més, cançons en català, la meva llengua paterna: La Gavina, Matilda i Louisiana o els camps de cotó. El disc compta amb un bon nombre de convidats de luxe com són Warren Wolf, Scott Robinson, Joel Frahm, Café da Silva, Gil Goldstein i Perico Sambeat.

No és un disc en solitari.

No ho és, simplement canvia el títol, ja que no apareix Joan Chamarro, perquè he firmat jo sola amb la discogràfica Impulse!. Però el disc és amb un quintet, el mateix amb ql qual hem tocat durant nou anys ara, amb en Joan, Ignasi Terraza, Esteve Pi i Josep Traver, a part dels meravellosos convidats. I, com en els discos anteriors, part del repertori són estàndards de swing i bossa nova.

Es podria parlar d'un jazz català?

No sé quines característiques tindria, ja que considero que a Catalunya, i el que més conec, a Barcelona, hi ha molta varietat. Almenys es pot dir que hi ha molt bons músics i estudiants, i això és una alegria. Una cosa a destacar seria la fusió que ha fet Sergi Vergés de jazz i música tradicional dels Pirineus. Molt interessant i recomanable. No és representatiu del jazz que es fa a Catalunya, però sí una cosa única que té raó de ser d'aquí.

Coneix Girona? Què li agrada més de la ciutat?

M'encanta el nucli antic, per descomptat. És una ciutat preciosa que m'agradaria visitar més sovint. No conec quina quantitat de jazz es cou a la ciutat, però conec el club més famós, el Sunset, que m'agrada molt. Hi hem tocat algunes vegades. Els millors records són passejant per la ciutat amb la meva família els caps de setmana i també quan es fa la festa del Temps de Flors.

Ser la promesa del jazz català/ espanyol... com es porta?

No estic sola i desemparada. Gràcies per aquesta consideració, però hi ha un munt (realment molts...) de músics increïbles de jazz a Catalunya que es mereixen l'atenció dels mitjans i que formen una escena súper bonica aquí, i fins i tot diria que auguren un bon futur musical i de jazz! Sempre que hi hagi un públic que s'interessi a mantenir-lo... si no, tots els artistes van a buscar feina a altres països.

Moltes dones cantants de jazz s'han vist envoltades del paper de dives. A vostè no sembla quadrar-li o interessar-li aquest paper.

M'agradaria divulgar els ideals que tinc... com a mínim inspirar allò que m'agrada. Aprecio la vida senzilla i natural i així es deu veure des de fora. La tranquil·litat, el respecte, l'art, l'alegria, la sostenibilitat...

Creu que en el «procés català» hi ha tanta improvisació com en el jazz?

Cada artista pot implicar-se en el grau que consideri en política, temes socials, ecologia o qualsevol tema, de fet. L'art té la part abstracta que pot ser bonica per si mateixa i també un missatge, explícit o no, que els artistes compromesos amb una causa sempre han utilitzat al llarg de la història.

Sembla de les que es diu que «no mata ni un mosquit» i en canvi, quan se l'escolta, mata...

Gràcies, m'alegra saber que la música que fem fa sentir aquestes coses.