Deu anys després del seu èxit 'Porta't bé', Maria Lluïsa Ferrerós es torna a dirigir als mateixos pares de llavors, ja que els seus fills han crescut i ara són a l'adolescència o a punt d'entrar-hi. El nou llibre és 'No em fa ni cas!', el mateix títol que ha proposat per a la conferència que ha ofert a Figueres, convidada per la Parròquia de la Immaculada. En la xerrada, que s'ha celebrat a l'Institut Ramon Muntaner, la neuropsicòloga ha parlat sense embuts als pares sobre els límits que cal posar als fills en qüestions relatives a les noves tecnologies.

Maria Lluïsa Ferrerós és barcelonina però coneix bé l'Empordà per les seves estades de vacances a Roses. Llicenciada en Psicologia, va realitzar la seva especialització en neuropsicologia i té un màster en alteracions del son. Vinculada des de sempre al món de la infància, alterna l'activitat professional de psicòloga, en l'equip d'especialitats pediàtriques del centre BCM, amb la investigació.

Què és allò que més preocupa els pares d'adolescents?

Amb les noves tecnologies tan a l'abast dels joves, els pares es troben amb una sèrie de temes sobre els quals no tenen gaire experiència. Que tot vagi tan de pressa, als pares els provoca preocupació.

Els pares tenen més dificultats per accedir a la intimitat dels seus fills?

Hi ha dubtes sobre si els pares tenen dret o no a controlar el mòbil als fills. Però hi ha una cosa clara, el mòbil és una eina que utilitza el fill, però que paguen els pares. Per tant, els pares no només tenen dret a mirar el mòbil a un nen de 13 o 14 anys, sinó que, a més, han de tenir les claus, les contrasenyes. Ara mateix, entorn de tot aquest tema, hi ha un gran desconeixement que, a vegades, pot portar l'adolescent a creuar línies importants que els pot causar greus problemes. El desconeixement és tant per a pares com per a fills, per això s'estan fent campanyes de prevenció.

En quina línia van les campanyes?

Els nens, a partir dels 12 anys, poden tenir mòbil, sí, però sense Internet. Aconsellem que només a partir dels 16 poden tenir accés a Internet als mòbils. I en aquest sentit, les campanyes alerten dels perills. Qualsevol cosa que és retratada o filmada amb un mòbil arriba a tothom, i aquí s'inclou l'assetjament a persones, que s'ha disparat de forma espectacular.

Els mòbils han generat fenòmens que fins fa poc ni existien, com el «sexting» (enviament de missatges de mòbil amb imatges o vídeos de contingut sexual).

Correcte. La llista de fenòmens ara mateix és extensa. El sexting és molt preocupant, però n'hi ha d'altres que també són importants, com el FOMO (Fear of Missing Out). Per a l'adolescent, no tenir cobertura és un drama, perquè es perd què passa a les xarxes socials. Si ha d'anar d'excursió i sap que no tindrà cobertura, sent angoixa, perquè no podrà atendre el WhatsApp. I es nega a anar a l'excursió per aquest motiu.

L'educació en la responsabilitat, com s'ha fet amb temes com les drogues o les relacions sexuals, hauria d'incloure, ara, les xarxes socials?

Hauria de ser així, però és tot tan nou que no se sap cap a on s'ha d'anar. És important saber quins són els límits. Per això som taxatius quan diem: mòbil, sí, però sense Internet, només per a trucades a partir dels 12 i fins als 16. No només per evitar tots aquests problemes, sinó també per evitar que els nens visquin en una realitat virtual. Pensa que darrere d'un mòbil s'atreveixen a fer o a dir coses que en la realitat no dirien ni farien, se'ls desdobla una realitat paral·lela que moltes vegades poden comportar problemes. L'educació en la responsabilitat és fonamental. Els pares no hem de tenir por a dir que no als fills.

A què cal dir no, per exemple?

Hem de dir no a un fill que vol un mòbil d'última generació, caríssim, un iPhone 6, amb només 13 o 14 anys. Com és possible que la millor tecnologia la tinguin els fills i que els pares vagin amb un mòbil vell?

Què creu que pensarà un adolescent d'això que explica?

Els adolescents creuen que ja ho saben tot de tot i que els pares estan fora de lloc, però no és veritat. Sí que és cert que tenen molta informació, però no la saben filtrar. Ells repeteixen tot allò que escolten, però no tenen criteri. El criteri el tenen els pares i no l'han de perdre davant dels fills.

Quin franja d'edat ocupa l'adolescència?

Aquí ens trobem amb un gran problema, perquè cada vegada ocupa més. S'ha avançat la pubertat i això es comenta que es pot atribuir a factors mediambientals i d'alimentació. No només en les nenes, sinó també en els nens, a partir dels 12, molt aviat. Per altra banda, hi ha estudis neurobiològics recents, els últims són de la Universitat d'Oxford, que indiquen que aquesta maduració neurobiològica del cervell no s'acaba de finalitzar fins als 27, 28 i fins i tot els 29 anys. I, per tant, això fa que també s'allargui molt.

Es refereix als fills quan diu "no em fa ni cas". Però, a la inversa, els fills poden recriminar als seus pares que no els fan cas?

I tant. El títol del llibre és aquest perquè la frase és recíproca. És veritat que els pares moltes vegades van estressats i no fan cas als fills. Els joves, quan se senten sols, fan ús dels aparells tecnològics. Això cal tenir-ho en compte.

Què tenen en comú l'adolescència d'ara i l'adolescència de la generació dels pares?

En l'àmbit neurobiològic no ha canviat res, el que ha canviat és el context social. Ara els joves tenen més facilitat per accedir a les drogues i, a més, n'hi ha més que abans. També hi ha perills com el sexting que abans no existien.