legint Benet XVI s'experimenta la sensació que el seu pensament, a més de teològic, és profundament humà. La veritat de Jesús no solament és el realisme de Déu, sinó que encarrila la vida personal vers un humanisme que enlluerna els buscadors d'una certa plenitud humana com són els psicòlegs.

Benet XVI és l'home que ajuda a fer la síntesis. El que fou Papa explica aquella escena del Sinaí, en que Moisès rep la revelació del nom de Déu, en l'escena de l'erbarzer incandescent: «Jo sóc el que sóc». És completada pel fet mateix del naixement de Jesús. Nadal afegeix quelcom fonamental a la revelació del Sinaí: «Jesús és Déu que salva».

Benet XVI comenta: «L'autèntic i definitiu esbarzer ardent està a Betlem i al Gólgota. Però ara no és una paraula plena de misteri el que Déu ens proporciona per a poder dirigir-nos a Ell... Jesús és, doncs, molt més que una mera paraula. En aquest nom palpem la realitat que ara Déu està realment aquí, que es pot conversar amb Ell, que és un de nosaltres... No significa només Jo sóc, sinó Jo sóc el que et salva».

Cal deixar que aquest realisme penetri el cor. La fe té una arquitectura de veritats, però és també un repte d'amor per retrobar-se a si mateix. Un desfibril·lador del cor. L'acceptació cordial de Jesús, l'enamorament de la seva persona i del seu pensament, fan arrelar l'home en allò que serà definitiu.

Al contrari, el refús de Déu en la cultura actual provoca una pèrdua d'humanitarisme. Un bon cor orientat per un cap ple de veritat esdevé més difícil en el nostre temps. Benet XVI diu que en els països on durant decennis fou trepitjada la religió «veiem que també l'home fou trepitjat, que es destruí l'humanitarisme, que s'instal·laren la carència de sentiments i la brutalitat».