el preu del silenci

28.01.2017 | 00:25

rec que cada dia es valora més el silenci. Viure conscientment en una zona sense fressa exterior ja és, per si mateix, una teràpia que et dona la possibilitat de sentir-te a tu mateix, de palpar el teu propi ser, de poder expressar-te en pau, com qui controla el propi cos en l'aigua quieta d'una piscina, nedant pausadament. He pensat en el valor del silenci amb motiu de la celebració dels cinquanta anys de vida, entre nosaltres, dels monjos del Cister de Solius.

D'entrada, ens ensenyen a viure sense entrebancs innecessaris, sense obstacles creats per nosaltres mateixos, i amb una teràpia cerebral que ens permet recuperar la llibertat interior. El papa Benet XVI reconeix l'aportació magnífica que els monestirs han deixat a l'Església i a la societat al llarg dels segles.

Però un monestir no és una farmàcia. És el silenci, però no un silenci qualsevol. En primer lloc és una passió per «conèixer». És fruit d'una llibertat religiosa que necessita aplicar-se al coneixement de Déu. Una passió per la Veritat. Déu i la història de la salvació poden exigir a una vocació concreta una dedicació físicament exclusiva.

L'amor conjugal exigeix, d'entrada, «deixar el pare i la mare». No anul·la res. Modifica les prioritats. Conèixer per estimar. Per això els monestirs que han «fundat», en certa mesura, molts països, han estat i són escola d'humanisme. La prioritat és l'hoste, el peregrí. És el respecte per la persona, per la idea, pel mitjà, per l'aventura humana de la relació amb el desconegut. Benet XVI , en una homilia d'una Missa d'ordenació, afirmava: «Forma part de la misèria del nostre temps el que cada vegada es qüestioni més la culpabilitat».

El clam més poderós d'aquest silenci són les paraules de la consagració. El silenci és coneixement i pregària i amor i donació, per al món sencer. Començant per un mateix. És el drama humà que s'encarrila. En el monestir i pel carrer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema