Demà se celebarà la Jornada de Mans Unides, una col·lecta que té com a objectiu aconseguir diners per a projectes de desenvolupament a països del Tercer Món. Mossèn Frigola s'ha implicat en la campanya.

D'on li va venir el desig de fer-se missioner?

Tenia 21 anys. Quan en Joaquim Vallmajó em va dir que marxava, em va colpir molt. Érem companys del seminari, i jo vaig pensar que també volia fer una cosa així. Jo sempre dic que em va fer caure no del cavall, sinó del burro català [riu]. Vaig acabar de formar-me i després d'ordenar-me, l'any 1965, vaig marxar. Tenia 24 anys quan vaig arribar a l'Àfrica. Des de llavors m'hi he estat 50 anys: primer vint a Burkina Fasso, i després 30 més al país veí, Níger.

Quina va ser la seva primera impressió en trepitjar Burkina Fasso?

Vaig sentir que estava acomplint aquella il·lusió que tenia. Era un canvi total, i en arribar a l'aeroport, amb aquella gran polserada d'aire calent, vaig pensar: ja hi ets. Llavors va començar l'acolliment allà, i l'estudi de la llengua. Tot era nou i et senties petit. Sort dels companys, no és una aventura en què estàs sol. Però no vol dir que tot sigui planer i fàcil. Agafar llibres i tornar a estudiar, escoltar cada paraula, tornar-la a repetir, deixar que la gent rigui perquè ho has dit malament... és una experiència molt important.

Aprendre la llengua és un pas indispensable per connectar amb la gent?

És el principi fonamental. Et pots quedar amb la llengua oficial, que en aquest cas era el francès, però ja saps que amb el 80% de la població no hi podràs tenir contacte directe. I per a un missioner, això és una llàstima. Aprendre una llengua porta molts anys, gairebé tota una vida. Hi ha gent que no ho pot fer, però s'ha d'intentar, almenys, aprendre el llenguatge quotidià.

Això contradiu la idea del missioner que arriba a l'Àfrica a imposar una cultura i una religió que no és la nativa.

Això és una idea que es pot agafar des de fora. Potser hi ha hagut motius, a vegades, perquè es pensés que era aquest home invasor, que portant la veritat de la fe catòlica, deia: ara arribo i ho imposo. La major part del temps, però, hi hem anat la gent disposada a entrar en altres cultures i religions.

Després de 20 anys a Burkina Fasso, va anar al Níger.

Va ser tornar a començar. Una altra llengua, uns altres costums... A més, vaig passar d'una comunitat força important de cristians a Burkina Fasso, d'un 10-15%, a un màxim de 0,5% de cristians al Níger. Llavors, ja no et dirigeixes només als cristians, sinó que la teva dimensió missionera és cap a tota la comunitat humana.

Níger ha estat colpejat pel terrorisme islamista.

L'Islam del Níger sempre ha estat molt tolerant, tot i que últimament és una altra cosa. Jo sempre m'he identificat com a missioner, i ells distingeixen entre el turista i el que ha fet l'opció de quedar-se amb ells tota la vida. I si parles la llengua, encara més. El que passa és que els últims anys sí que hi ha hagut corrents més radicals, procedents de fora. Al país veí, Nigèria, en els últims deu anys s'ha format una mena de «secta» que en diuen Boko Haram, que sí que són radicals. No n'hi ha prou amb dir que són islàmics, perquè moltes vegades ni tan sols s'han llegit l'Al Corà. Però són terroristes, això sí. I les caricatures de Mohammed a Charlie Hebdo van ser un misto que va aixecar una foguerada enorme a París però que també va repercutir en nosaltres. No només van atacar les esglésies, sinó tot el que tenia algun signe occidental.

Des del terreny ha pogut veure com treballen les ONG.

Certament. Les ONG han vingut des dels anys 80 cap aquí i ens han ajudat moltíssim. Abans ens havíem d'espavilar cadascú per aconseguir ingressos i ajuda. Però després han vingut aquests organismes internacionals, com Mans Unides, i ho han canalitzat amb projectes més concrets. No és només un gest caritatiu, sinó una ajuda programada i sostinguda en el temps.

Àfrica és la gran oblidada per als occidentals?

En sentim a parlar, però hi ha tantes àfriques que a vegades n'agafem una part i la tenim més present que la resta. En general, parlar de tot Àfrica és difícil. Sabem on és el continent, veiem gent que surt d'allà, emigrants, refugiats... però no situem gaire res. Jo pregunto als estudiants: sabeu on és Burkina Fasso o Níger? I ningú ho sap. Fins i tot la gent confón fàcilment Níger i Nigèria, que són dos països immensos i diferents. Quan oblides geogràficament, vol dir que de la resta no te'n preocupes massa. Potser sí que ens deixem tocar una mica els sentiments amb les guerres, les catàstrofes... però és de passada. Toquen una corda de la guitarra, però no hi ha més música. Hem d'obrir finestres i portes per dir: aquest món és el de tots.