ues paraules que semblen tenir un mateix significat. Seria com fer seu un coneixement. Però tenen matisos molt importants ben diferents. Entendre és tendir vers un objecte per assimilar-lo, suposa un esforç personal, una iniciativa pròpia. Entendre bé una lliçó. El protagonista som nosaltres mateixos.
En canvi, «comprendre» vol dir tancar a dins d'un mateix, interioritzar un pensament, mobilitzar el propi món interior, per l'afecte, per la raó, per la curiositat, rumiar per dins. Estic observant que quan es parla de religió, un tema força universal, en el nostre país, encara que sigui sense competència, ens agrada entendre però no comprendre.
Inconscientment el tema religiós es contempla sovint com un llibre de turisme, una curiositat com aquell qui mira una llista de preus.
Un meu amic em deia que s'adonava, cada dia, que l'Evangeli no va per aquí. Les benaurances no diuen: «benaurats els llestos de cap perquè veuran Déu». La benaurança segueix sempre el cor de l'home. No el sentimentalisme afectuós, sinó la «comprensió» de l'altre, de Déu mateix. Jesús pregunta. Alguns diuen: sóc creient, no practicant. Entenc, però no comprenc, no interioritzo, la Persona de Jesús. No «practico Jesús».
L'Evangeli ens proposa la comprensió de Jesús. Una comprensió que mobilitza la nostra vida. És un seguiment, una vocació, un canvi disposat a tot per reproduir la manera de pensar i d fer de Crist.
L'Església sempre ha viscut en estat de martiri. Els primers cristians eren gent de tota classe, que només tenien una cosa en comú, i és haver-se trobat amb Jesús, haver triat interiorment la manera de pensar, d'esperar, d'estimar, de servir.
Un cristià lluita per ser un constructor de cristianisme. Ha descobert la veu del Pare, que diu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat. Escolteu-lo».
