embla que no costa gaire posar-se d'acord en el judici que a la nostra cultura actual li manca maduresa. Vull dir cultura en el sentit més ampli, sobretot en les expressions del perfil humà actual. Això no equival a una situació negativa sense més ni més. Però sí que manca a la nostra cultura allò que els romans en deien «maturitas». «Maturus», que literalment significa «fruita madura» però que també significa el ple desenvolupament de la personalitat.
La maduresa sempre està envoltada de silenci. La semen passa desapercebuda i callada molts mesos en la seva cartoixa de terra. Ara explosiona. També silenciosament, en una primavera anticipada. I sembla que l'home d'avui no té la dosis de silenci suficient per madurar. Tot és relatiu. Res no s'aguanta sol. La ment de l'home només sol valorar exigències del propi jo. És un dogmàtic de si mateix. L'han ensenyat a promocionar l'interès en lloc de la veritat. La crisi és de profunditat. També es manifesta en el nivell cultural religiós. L'Església de «salida», com diu el Papa, és una empenta immensa per retrobar una ritme de formació i una profunditat que porti a la maduresa.
