Diumenge passat, tercer de Quaresma, l'Evangeli descrivia el diàleg de Jesús i la Samaritana, vora del pou de Jacob, fent camí cap a Jerusalem. Jesús tenia set. Déu tenia set. El cos de Déu tenia set. Caminant a ple sol. Els amos del pou no es parlaven amb els jueus. Jesús tenia també una altra set.
Per a Ell, era el misteri de la persona humana, era l'error, la ignorància, la flaquesa de la voluntat humana, que s'havien acumulat sobre la dignitat d'aquella dona. Li quedava, malgrat tot, el bleix d'una flama que Sant Agustí entenia com la presència amorosa de Déu a dintre nostre sense nosaltres saber-ho. «Si sabessis el do de Déu, series tu que m'hauries demanat a beure a mi».
La dona no hi entenia res. Tot el món estava aturat entorn de la Samaritana. En aquella escena, tot el misteri de la Redempció es concentra entre Jesús i aquella dona de mala vida. Déu forçant la redempció. Déu barrejat amb els pecadors com el dia del seu propi baptisme en el Jordà , amb el Baptista. Déu parlant de Déu. Déu fent entrar les ganes de Déu, les úniques ganes que poden apagar la set que encara guspireja en el fons del cor de l'home quan s'ha venut tota la progenitura, tot el projecte de Déu per fer-lo feliç. Per fi mai més set. «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar».
Ja sabeu com va acabar el drama: perquè en el fons, era un drama. Un cor, molts cors reconciliats amb Déu. I els efectes de la conversió: jueus i samaritans d'aquell poble reconciliats. Aquesta pàgina de l'Evangeli fa pensar que, en un moment donat, només existeixi Déu i l'home. Tot sembla suspendre's fora de Jesús i la Samaritana.
I és que Déu oblida la seva set humana i tracta cada persona com un fill únic en el món. És una dimensió d'amor divina. L'Evangeli no diu si després de la conversió del poble, Jesús encara tenia set. La set més fonda, el compliment de la voluntat del Pare enarborava el seu pit.
