maternitat

13.05.2017 | 00:36

ra fa cent anys, a Fàtima, poblet de ressec i pobre de Portugal, tres criatures, portugueses, van tenir uns contactes amb la Mare de Déu. Com a Lourdes. Eren tres germans: un vailet i dues nenes. Tots tres no feien vint anys o pocs més. Canalla, vaja! Déu tria els seus interlocutors. Deu pensar que si fossin persones madures, i llestes, i sàvies, gent important, no acabarien mai.

El «jo» ha crescut massa, es pensen saber moltes coses, volen intervenir en la jugada. Tots portem un fariseu gros o petit, més aviat gros, i la Mare de Déu, que pensa com el seu Fill i que es va aparèixer a Fàtima ara fa cent anys, volia que el món, tot el món, s'ho prengués seriosament. El segle XX, que encara era jove quan la Mare de Déu es va aparèixer i va conversar amb els nens de Fàtima, ha estat simplement tràgic.

L'aparició tingué lloc en plena primera guerra mundial. Baionetes, com sempre, i bombes com mai. I anar matant. No més de vint anys després de la pau de Versailles, una nova guerra franco-alemanya i europea i americana. Menys baionetes i més bombes. Una guerra civil espanyola. Un nazisme embogit. I al mig d'aquesta borratxera humana, una follia de l'esperit. Una deshumanització de la persona, tan profunda, tan greu i universal que encara dura. Els homes es pensaven que no hi havia més protagonistes que ells en aquesta ensangonada. Creien que eren amos del seu destí. Vivien com si Déu no existís.

I és aleshores -un segle de tragèdia vindria al darrera- que Déu envià la seva Mare. Feia falta una dona que no fes guerra. Una dona que tingués amb plenitud els valors femenins perdonar vida al món. La Mare de Déu es defineix com «l'esclava del Senyor». Ella és la Dona de la «capacitat d'acollida de l'altre». És la dona de la «maduresa», de l'amor a les coses concretes, la que és capaç de més perquè és Verge; és «el geni de la Dona», la insubstituïble en qualsevol família humana; la que és «creada a imatge de Déu» i és la Dona que ens fa retrobar el sentit de Déu en la vida humana.

Ens calia que la Mare sortís a la porta de casa, a acomiadar-nos, per dir-nos: vés amb compte, fes el bé, hi ha Déu que t'estima. Hi ha Cel. I infern? També, pels que el volen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema