n element fonamental de la bellesa és la llum. L'art parla per la llum, que el fa comunicable. Plató ja deia que «la bellesa és la resplendor de la veritat». Dissabte passat, a Fàtima, en motiu de la canonització dels nens Francesc i Jacinta, el papa Francesc comença la seva homilia citant un text de l' Apocalipsi (12,1): «Un gran signe aparegué en cel, una dona vestida de sol. És una Senyora molt bella», comentaven entre ells els infants.

La llum s'incorpora al cos, a la ment; participa, expressa els sentiments i les veritats. Quan hom troba la veritat, petita o gran, somriu. O esclata de goig. El mal és lleig. Ho ensenya la mare al nen petit sorprès en una mentida: lleig!, li diu. Ens podem preguntar: el nostre món és lleig? No seria tota la veritat dir que el nostre món és lleig. Però més aviat sembla una obra d'art a la qual li manca llum.

Cent anys d'història recent són història de guerres. Quan la Verge s'apareix als tres infants portuguesos, el món vivia la Primera Guerra Mundial, que va durar quatre anys. Quatre més la segona. I digueu-me si pot haver-hi quelcom més tràgicament lleig que els forns crematoris d'Auschwitz. La petita Jacinta, la mateix nit de la primera aparició, no es va poder estar de dir-ho a la seva mare : «Avui he vist la Verge».

Els nens havien comentat, segons diu el Papa: «Era una Senyora molt bella». A mi em sembla que Fàtima és la confrontació més profunda entre la belleza i el pecat. El pecat és radicalment lleig. És lletja la hipocresia, la injustícia, l'odi, la infidelitat, l'odi, l'orgull -un jo sense tu-, la mandra.

El pecat és lleig i dolorós. Lleig i fatal. Tendeixen a esborrar l'Amor. Olviden les perifèries. Olviden Déu. I Déu és Llum. La litúrgia dels difunts invoca la «llum eterna», la capacitat d'estimar la Veritat i l'Amor eternament.

No ho entenem: però això és el Cel. L'infern, és l'eternitat sense Amor.