a paraula «vacances» admet tota classe d'adjectius. Cadascú les pensa com vol i les viu com pot. És important desconnectar. Després cal patinar sobre les realitats amb maduresa, amb realisme, evitant les obsessions i procurant que disfrutin les vacances les persones que conviuen amb nosaltres.

Perquè les vacances no se solen viure sols. Diuen que després d'unes setmanes que volen ser de descans, la relació amb la gent de casa sovint es torna més tensa. Es sol canviar el territori- la gent se'n va més o menys lluny - perquè el cervell descansi i el cor trobi el ritme de la mansuetud. Però tot això només són, encara, unes petites vacances. No passen de ser tranquil·les. Sense agitació.

L'home d'avui té dificultats per descansar amb un nivell humà profund. Té una crisis de profunditat. El seu divertiment habitual són llampegades de sensibilitat, de gust superficial, hores de nit que empalmem amb el sol de migdia. He trobat una poesia profundament pacificadora, que el papa Benet XVl considera una de les millors peces literàries del món. És el Salm 23(22) intitulat «El bon Pastor». Les traduccions varien una mica. Un text francès diu: «Yahvé és el meu pastor, no em manca res. Em fa reposar sobre prats d'herba fresca / Em condueix vers les aigües del repòs ; em condueix / i hi refà la meva ànima». «No tinc por de cap mal perquè estàs a la vora meu / la teva vara de pastor em consola... M'ungeixes de perfums el cap, /la meva copa desborda». Aquesta vegada és l'Antic Testament que ens revela el cor de l'home, els camins de la plenitud de la felicitat: sense Déu, sense la certesa del seu Amor present , les millors vacances són de plàstic.