He llegit, fa molt poc, en un diari, que han triat per a un alt càrrec directiu d'una empresa industrial,un humanista. Una persona que ha fet lletres, com diuen ja a batxillerat.

No és que facin gens de nosa els tècnics i els científics, però no m'estranya gens que hagin anat a buscar gent que s'ha cremat les celles traduint els clàssics grecs i llatins, ordenant la frase llatina que no té articles, i trencant-se el cap per trobar el sentit real d'una expressió, i omplint-se'l de criteris per pensar i per viure.

Potser, durant anys i panys, la filosofia del nostre poble era la filosofia de l'avi, el pensament viu de la tradició. Podia tenir errors, ser incomplert, però establia un ordre, un dret familiar, una espècie de dret penal i una manera de fer les coses: una certa saviesa del poble. La persona era el punt de referència. També la persona era el principi regulador de la manera de vestir: hi havia una filosofia de la moda.

Les fonts reguladores per vestir-se, la filosofia del vestir, entre altres coses, era la protecció de la intimitat, del compartir l'espai on el propi jo es troba còmode i normal. El vestit no protegeix només del fred i del calor.

Empara la intimitat i la comparteix amb naturalitat. És normal passejar-se amb pijama pels corredors de casa. No seria natural fer-ho per la Rambla.

No crec que els animals puguin triar roba d'hivern i roba d'estiu, deixant de banda l'esquilada. Davant el panorama d'uns carrers que no solen protegir cap valor, la industria de la moda, veritable industria, no sempre embelleix la persona.

Sovint, subratlla la corporeïtat, només la corporeïtat, venent molt barata la meravellosa i fina dignitat humana.