La neciesa

12.08.2017 | 07:12

En la segona part de la seva Suma, Tomàs d'Aquino dedica vint-i-sis articles a l'anàlisi teològic de la caritat. Estudia la relació personal de l'home amb Déu. És una relació d'amor que ell anomena caritat. Es pregunta si la caritat és una amistat, si pot haver-hi vertadera virtut sense la caritat, si l'amor de caritat acaba en Déu o s'estén també al pròxim...

La teologia del segle tretze, i la de sempre, no fa una dicotomia artificial de la persona humana. Barreja, com a realitats inseparables d'aquesta figura, tot el realisme de l'home, de la ciència humana i, al mateix temps, de la teologia. La complexitat de l'home és incomprensible sense Déu.

L'home no s'entén mai del tot des de l'ateisme. I Déu forma part del realisme de l'home i del seu entorn. La ciència moderna cerca les lleis de la naturalesa, però no les fabrica.

Mira com funciona però, no les ha planificades. Cada excursió que l'home fa en la natura se li planteja el problema de la creació.

Per això m'ha sorprès veure que l'ultima qüestió sobre la caritat Tomàs l'intitula: «La neciesa». En el cos de la qüestió l'autor de la Suma diu que la paraula «neciesa»(ell l'anomena stultitia) ve de la paraula «estupidesa», segons Sant Isidor.

El neci implica un cor avorrit i uns sentits desganats. Diu Isidor: «Savi ve de sabor, perquè, al igual que el gust és idoni per percebre el sabors, el savi discerneix les coses i les causes». Sant Tomàs dóna importància al "gust" de la persona humana.

També parla d'una «saviesa dolenta», l'anomenada saviesa del segle, perquè considera com a causa suprema i última un be terrenal. És el materialisme radical.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema