L'esclat de terrorisme ha convertit en un carnatge un dels espais potser més humans de la nostra geografia. Una via de caminar lent, relaxat, universal, que la Ciutat de Barcelona ha creat perquè tothom se sentí més pròxim de la natura i de la convivència, que faci degustar l'instant amb una voluntat de pau: la seva Rambla.

L'explosió i el carnatge han deixat estupefacte qualsevol persona. Més tard la cultura del moment ha manifestat la seva ferida i el seu dolor amb l'habitual minut de silenci. El terror, d'entrada, provoca silenci. És curiós que en un temps de democràcia del poble, uns certs esdeveniments, aquells que tallen la respiració com un cop rabiós i criminal de porta, no inviten el poble a parlar. Proposen guardar silenci. «No dir res» s'ha convertit en un llenguatge cívic. És un «parlar» democràtic i cadascú guarda la seva llibertat. Les bufetades en l'ànima no solen crear literatura.

El dolor sobtat i la mort poden esplaiar-se breument, però més personalment, a través del silenci. No és una reacció nova. Centenars d'anys abans de Jesucrist, Isaïes, inspirat, ja havia escrit: «En el silenci i en l'esperança serà la vostra fortalesa». André Malraux posa per títol a un seu llibre sobre la Història de l'Art: «Les Veus del silenci». Els museus són silenciosos, com les biblioteques. La bellesa és estàtica. I els sentiments profunds del cor, també. L'art religiós està ple de Doloroses davant les quals la gent, calla.

El rei David, en el seu cant de compunció pel pecat i en la recerca de la tendresa de Déu, li diu: «Però tu estimes la veritat al fons de l'ésser, dins del secret m'ensenyes la saviesa... renta'm i serè més blanc que la neu». Hem d'entrar a dintre nostre per comprendre més bé l'atrocitat del cinquè manament: no mataràs! Ens manquen molts minuts de silenci per deixar que Crist ens expliqui el misteri del mal. Tota la cruesa de l'assassinat, tot el menyspreu per la dignitat humana, i l'atrocitat dels fets, han de ser contemplats, cadascú, des dels nostres minuts de silenci, en la perspectiva de la Creu. El silenci pot ser pregària.